llegir i Escriure
Una “Catalunya grega”?
El pintor vilanoví Joan Llaverias va presentar, l'any 1906, a la barcelonina sala Parés, quaranta aquarel·les personalíssimes sobre el litoral que Ferran Agulló batejaria dos anys més tard amb el nom de Costa Brava. Llaverias volia titular l'exposició Costa de corall, però Josep Puig i Cadafalch va suggerir-li el títol definitiu: Catalunya grega.
Aquest episodi s'emmarca en la fascinació dels artistes i escriptors catalans per Grècia que va créixer com una febrada en començar el segle XX i va tenir l'esclat definitiu amb el noucentisme. Els capdavanters del moviment volien que Catalunya s'inspirés en el model hel·lènic; les excavacions d'Empúries eren la metàfora d'aquell anhel. L'any 1907, en una de les seves frases lapidàries, Eugeni d'Ors va dir: “Per a l'assoliment definitiu de la nostra civilitat, ens convindria assemblar-nos lo suficient a París per començar a a assemblar-nos a Atenes.” L'any 1919, Carles Riba va publicar la primera traducció al català en vers de L'Odissea d'Homer. En aquells anys, Rafael Masó projectava la façana gironina d'Athenea, Josep Torres-Garcia pintava els murals terrassencs de Mon Repòs, Josep Obiols dibuixava atletes olímpics en l'ex-libris de Cambó i Josep Aragay col·locava columnes dòriques i capitells corintis en el paisatge del seu quadre Vacances. Enric Casanovas esculpia, Àurea de Sarrà dansava i Joan Llongueras ensenyava rítmica i plàstica sota el signe del classicisme grec.
Després de la Guerra Civil, la devoció per Grècia va ressuscitar com a enyorança de la democràcia. Riba va lligar el vells records amb la vivència personal de l'exili i evocava des de Bierville els herois de Salamina per dir-los: “Em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres.”
Mes tard va venir la dictadura dels coronels, i Grècia va ser una ferida semblant a la nostra. Va tornar finalment la democràcia al lloc on havia nascut, però ha acabat passant-hi tot el que hi ha passat i hem vist que Grècia era també el país de l'engany, la corrupció, el deute, la fallida, el rescat i la quarantena. Qui gosaria presentar, ara, una exposició titulada Catalunya grega?
