Escriure per romandre

Visc amb una emoció que m'és molt difícil de traduir en paraules el fet que el meu fill de setze anys llegeixi la novel·la que va escriure la meva mare i que recupera literàriament la seva biografia trenada amb el dol per la mort del meu pare. El jove lector no va conèixer el seu avi –que havia mort tretze anys abans que ell arribés al món– i de la seva àvia diu que en guarda un record difús –va morir quan ell tenia tres anys–. Ara, a les pàgines de Trena de cendra, hi coneix per fi aquests avis que ha trobat tant a faltar. Més enllà de les fotografies, més enllà dels records que li hem fet arribar a les trobades familiars, la novel·la li acosta els sentiments més íntims, la mateixa ànima, d'aquests avis que no va conèixer. I mentre això passa puc dir que no hi ha res que jo hagi viscut, llegit o escoltat fins ara ni res del que pugui viure, llegir o escoltar en el futur que em faci comprendre amb una claredat tan meridiana el valor de la literatura, el privilegi enorme que té la persona –l'autor– que roman viva després de morta i després de la mort dels que la podien recordar. Una vegada vaig sentir dir a l'escriptor Miguel Delibes, quan ja estava malalt, que mentre veia com s'acostava el final, mirava al seu interior i no hi trobava més que banalitat. I afegia l'autor d'El camino: “Comparats amb els morts, els vius som insuportablement banals.” És més que probable que Delibes digués aquestes paraules pensant en la seva esposa, prematurament desapareguda, que romandrà viva per sempre gràcies a la novel·la que va escriure el seu vidu sense consol: Señora de rojo sobre fondo gris. En aquesta novel·la, a més –o per sota o endins– de la bona literatura, hi ha l'ànima de la dona que ell va estimar. L'ha fet immortal. Escriure és, sempre, una tasca solitària i, sovint, aspra. Al camí d'un escriptor, a més del plaer d'escriure i, si hi ha sort, algun reconeixement, també hi ha –sobretot hi ha– frustracions, fracassos i angoixes. I enmig d'aquest batibull potser és difícil ser conscients, recordar sovint, que el que dóna sentit a tot plegat encara no ha arribat i que, quan arribi, no ho viurem. Nosaltres morirem i les nostres obres –bones o dolentes, transcendents o banals– romandran.