L'origen de les coses

En la vida totes les coses tenen un origen. No s'arriba perquè sí a una situació donada: hi ha una evolució en els fets que de manera implícita guarda relació amb el punt de partida inicial. En aquest sentit, qualsevol esdeveniment no té altra sortida que un destí marcat pels fonaments de la seva empresa. Ben cert és que existeix un marge substancial de maniobra: la llibertat. Això explicaria totes les variants a l'hora de valorar les diferències en el resultat d'una mateixa acció repetida adesiara. I no obstant això, aitals diferències –a mode d'un hipotètic experiment historiogràfic– mai no diferiran a bastament per desmentir que hi ha una causalitat comuna.

Com a exemple podem agafar les revoltes polítiques al món àrab. Fem el que fem, el curs dels esdeveniments posseeix una càrrega causal que escapa de la nostra capacitat d'intervenció, altrament ben limitada. Poc valen les nostres conviccions i menys encara qualsevol reacció al voltant dels fets. El que hagi de passar als països arabomusulmans passarà amb alteracions molt matisades. Per tant, un laissez faire potser seria una manera més sàvia d'intervenir-hi, en tant que les reaccions externes –com en l'afer de Líbia– estan condicionades, vulguem o no, per la situació mateixa, i això inclou el neocolonialisme latent de les societats europees. Un dia o altre, però, s'havia de començar a resoldre l'existència d'unes dictadures que sota la nostra connivència han comès actes criminals de tota mena.

I és que a voltes el món no és el millor dels mons possibles i ni tan sols l'únic món possible, sinó la “suma d'allò que es podria haver evitat” per citar la dita afortunada de Bertrand Russell. Malauradament les nostres intencions sovint topen amb la realitat més immediata. O, més senzill, amb un poder superior a la voluntat rebel que es vol alliberada. Potser cal recordar que l'albir és una força, segons els mitjans al seu abast, que té un radi d'acció més aviat humil. Tenim, doncs, la llibertat de revoltar-nos. Però aquesta llibertat està, anem a dir, subordinada al seu context. Dit altrament: en algun sentit determinada. I és així que aquesta determinació només es trenca en ocasions imprevisibles: els grans canvis de la història de la humanitat responen a la imprevisibilitat i, fet i fet, defugen tota predicció.

Això no resta importància al lliure albir, però la llavor d'un esdeveniment està plantada molt abans que s'esdevingui; l'origen de les coses s'enfonsa en la nit dels temps: el seu acte inaugural queda lluny del nostre àmbit. Es tracta d'una seqüència infinita de baules que prefiguren un moment. Mohamed Bouazizi, immolant-se en la localitat tunisiana de Sidi Bouzid, n'és el resultat. Res ni ningú no hauria pogut deturar l'espurna.

A curt termini, cap dels nostres actes té una influència històricament decisiva –l'excepció no és la regla–. De fet, hi ha un horitzó dels esdeveniments que la nostra mirada no pot transcendir: som fills del nostre temps. Tanmateix, quan obrem en consciència, i això és determinat per un sentit moral, endeguem un seguit de forces que se'ns escapen a causa de la seva imprevisibilitat. D'alguna manera entrem en un joc condicionat de relacions; hom no sap què se'n farà, de la nostra aposta. I això, en un context de crisi global com el present, ha de menester una reflexió. Totes les coses tenen un origen. Però com que l'avenir difícilment es pot canviar caldrà mirar enrere, cap al passat, per llegir la llavor del nostre fracàs i evitar repetir determinades pautes. I sobretot, com a poble, estar preparats per l'imprevisible.