Quin món tan frívol

Això del vaixell enfonsat a la Toscana és un reflex del món en què vivim. Frívol. Terriblement frívol. És com si de sobte la gent hagués perdut la consciència de les repercussions que les obres pròpies poden tenir. I és molt preocupant.

Ja veurem què acaba per dir l'informe oficial i la investigació en marxa però les coses que sabem fins ara són que el capità del Costa Concordia, Francesco Schettino, es va acostar perillosament a l'illa del Giglio bàsicament per satisfer un dels seus subordinats, natural de l'illa. La germana d'aquest va penjar un post al Facebook convidant els habitants de l'indret a veure de prop com de grossa era l'embarcació del seu germà, com de brillants els llums i com d'ensordidora la sirena. Lamentablement, el resultat ja el sabem: morts, desapareguts, un vaixell caríssim embarrancat i una vergonya immensa sobre el capità.

Què es pensava el tal Schettino? Que allò era com portar una motoreta de Piaggio per una carretera poc concorreguda? Hi havia milers de persones a dalt del vaixell. Viatgers i tripulants. Tripulants, per cert, gairebé tots d'un tercer món remot i que van ser els únics que van fer el que tocava per salvar vides. Perquè, ep, no t'ho pergues! El capità Schettino va abandonar el vaixell el primer de tots. Ràpid, ràpid i quan encara era dret. Jo no estava segur que allò de “primer els xiquets i les dones” fóra veritat però em diuen que sí. I també em diuen que és cert allò que el capità és el darrer a abandonar el vaixell. Però ca! El tal Schettino, el que es va prendre el canal de Giglio com si fos un revolt suau de la Provença, el que va conduir un vaixell de mil cinc-centes habitacions com si fos una vespino Piaggo, el tal element va saltar el primer. Com una rata.