Immunitat no vol dir impunitat

L'ori­gen de la immu­ni­tat política (de fet, de la immu­ni­tat par­la­mentària) està en la neces­si­tat de pre­ser­var l'acció dels elec­tes dels pos­si­bles abu­sos que arbitrària­ment podien exer­cir altres poders sobre ells per coac­ci­o­nar-los amb l'amenaça de l'acció d'una justícia jeràrquica i gens equi­ta­tiva. Aquesta figura tenia sen­tit, sobre­tot, en el par­la­men­ta­risme inci­pi­ent que estava en con­flicte amb la monar­quia, però afor­tu­na­da­ment ha per­dut la raó de ser en el modern estat de dret i, fins i tot, es pot arri­bar a qüesti­o­nar si la vigència d'aquests pri­vi­le­gis d'afo­ra­ment no sig­ni­fi­quen una vul­ne­ració del prin­cipi d'igual­tat de tots davant de la llei. Això és espe­ci­al­ment evi­dent quan des­co­brim que, dar­rere de la sen­sació d'impu­ni­tat que gene­ren aquests pri­vi­le­gis, s'ama­guen inca­pa­ci­tats o greus irres­pon­sa­bi­li­tats, i també pos­si­bles acci­ons delic­ti­ves. En l'àmbit de la per­se­cució dels delic­tes, la justícia té deter­mi­na­des qui­nes són les vies que ha de tran­si­tar, però en el cas dels afo­rats no són ni ràpides ni fàcils, però no tots els abu­sos tenen aquesta con­si­de­ració.

Els últims can­vis de govern han gene­rat des­con­cert i des­con­fiança per la gran diferència entre les con­di­ci­ons econòmiques en les quals es va dir que es feia el traspàs de poders i la situ­ació real que s'ha evi­den­ciat un cop s'han començat a regi­rar calai­xos i han aflo­rat les fac­tu­res impa­ga­des, els com­pro­mi­sos adqui­rits i altres peat­ges. Un cas pròxim i ben recent el tenim a Espa­nya, on el nou govern ha dupli­cat en tan sols un parell de mesos les seves pre­vi­si­ons de reducció de la des­pesa a con­seqüència de la dimensió real del dèficit que han des­co­bert. Pre­ci­sa­ment, el govern del PP està ela­bo­rant una llei de trans­parència que, entre altres coses, pre­veu que els gover­nants que gas­tin més del que esti­pu­len els seus pres­su­pos­tos hagin de res­pon­dre davant de la justícia i hagin de fer front a res­pon­sa­bi­li­tats penals. No es conei­xen gai­res més detalls fins ara del que pen­sen fer en aquesta línia, però pel mateix prin­cipi que ins­pira aquesta reforma es podrien esta­blir meca­nis­mes per garan­tir que es com­plei­xin tots els com­pro­mi­sos que incor­pora un pres­su­post, donant un valor con­trac­tual a cadas­cuna de les par­ti­des que pre­veu i exi­gint que cal­gui rati­fi­car les pos­si­bles modi­fi­ca­ci­ons.

Cada vegada que s'eixam­pla més l'abisme que separa el pres­su­post apro­vat per qual­se­vol admi­nis­tració i la seva liqui­dació, s'incre­men­ten els nos­tres pro­ble­mes. Els gover­nants són els pri­mers que hau­rien de tenir una acti­tud escru­po­losa i exem­plar, sobre­tot a l'hora de com­plir i fer com­plir les lleis, però sovint són els pri­mers que les sal­ten. Reforçar el con­trol dels dife­rents poders entre si –el legis­la­tiu, l'exe­cu­tiu i el judi­cial– és fona­men­tal en l'objec­tiu d'una rege­ne­ració necessària, però fiar la qua­li­tat democràtica a una deter­mi­nada for­mu­lació jurídica és fer avui la llei per des­co­brir demà que ja t'han fet la trampa.

És indi­ca­tiu que el debat que s'enceta sobre les res­pon­sa­bi­li­tats polítiques dels ges­tors es genera prin­ci­pal­ment per la crisi i les extra­or­dinàries difi­cul­tats econòmiques que genera, però coin­ci­deix en el temps en el moment en què s'estan jut­jant dos expre­si­dents autonòmics per haver ficat la mà a la caixa o per haver-se dei­xat ensa­bo­nar, i un jutge per un supo­sat delicte de pre­va­ri­cació. Es pot creure que la millor demos­tració del bon fun­ci­o­na­ment del sis­tema és que tots tres estan avui asse­guts al banc dels acu­sats, però no podem dei­xar de pen­sar que abans aquest polítics eren models de com­por­ta­ment acla­mats pels seus com­panys i votats pels elec­tors, i que el mediàtic magis­trat va arri­bar a ser pro­po­sat per les més altes res­pon­sa­bi­li­tats i els més pres­ti­gi­o­sos guar­dons inter­na­ci­o­nals. Són casos que posen de mani­fest que els sis­te­mes de con­trol fallen, però, sobre­tot, que no sem­pre hi ha una volun­tat real de pas­sar comp­tes, ni per part dels ciu­ta­dans ni per part de les ins­ti­tu­ci­ons. La cor­rupció és un peatge molt alt que hem de pagar, que es con­ver­teix en una sag­nia econòmica i genera una degra­dació moral pro­funda; però el cost més alt el paguem per la inca­pa­ci­tat que ens ha por­tat fins aquí, i que es posa de mani­fest per la falta de pre­pa­ració tècnica, l'error en les pri­o­ri­tats i la mala gestió. Aquesta és una amenaça vigent i, si no som capaços de posar-hi remei, almenys posem-hi límits.