La desbandada sindical
L'endemà de les eleccions espanyoles, el president Mas feia una curiosa lectura dels resultats electorals. Segons va dir, de viva veu, la ciutadania catalana havia premiat la política de retallades. Mas ens venia a dir que els catalans molt entusiasmats no ho estàvem, però que enteníem les mesures draconianes com l'únic recurs per impedir que el país s'enfonsi. Mas obviava així unes enquestes prèvies que el van arribar a situar com a tercera força política del país i ignorava deliberadament que en aquesta ocasió els catalans van triar CiU com opció útil davant la marea blava.
A Catalunya, les darreres tres eleccions s'han caracteritzat per un vot volàtil que ha cercat refugi en la marca que s'erigia com antídot davant el PP. ERC en va ser el 2004 la gran beneficiària, i va sumar 8 diputats. El 2008 ho va ser el PSC. El Zaragoza és un paio llest i va saber llegir entre línies amb un esquer atractiu, “Si tu no hi vas, ells tornen”, 25 diputats. Duran i Lleida, que va fer la campanya més erràtica i farcida d'exabruptes que se li coneix, va recollir el testimoni. La tercera és la bona. Després d'haver protagonitzat els dos pitjors resultats de CiU en unes eleccions espanyoles, aconseguia un fet inèdit: guanyar les eleccions. Mas faria bé de recordar aquell adagi de la saviesa popular que diu que després de la borratxera ve la ressaca. Així va ser per a ERC: de 8 diputats va apassar a 3. I així ha estat per al PSC: de 25 diputats, a 14. L'ocurrència de gallejar afirmant categòricament que els 16 diputats de CiU a Madrid són un premi dels catalans a les retallades era per ruboritzar-se. Nou refrany, avís per a navegants, quan la barba de ton veí vegis pelar, posa la teva a remullar.
Mas retalla perquè s'hi veu obligat, ben segur. Els números no surten. Una altra cosa és que els ajustos estiguin als antípodes d'una fiscalitat progressiva i que no dubtin a carregar els neulers sobre les classes mitjanes i populars. D'aquí ve que els funcionaris estan que trinen i que les relliscades clamoroses del govern dels millors –l'episodi de la paga extra si hagués estat protagonitzat per l'anterior govern hauria adquirit categoria de gènere, i no d'anècdota– no facin més que encrespar els ànims de la massa assalariada a càrrec de l'erari públic.
I el sindicats han reaccionat, és clar, carregats de raons. Però si Mas ajusta amb un esbiaix ideològic notori, el sindicalisme nacional i de classe perd bou i esquelles. És indigne d'uns sindicats nostrats plantejar la resposta a les retallades ignorant ignominiosament el dèficit fiscal que pateix el país. I tant que s'ha de protestar a les portes del Palau de la Generalitat! Fins i tot quan no serveixi de res, que haguera dit Manuel de Pedrolo. Però no adreçar la protesta simultàniament al govern d'Espanya és un insult a la intel·ligència i a la classe treballadora. I ho és per un doble motiu. Primer, perquè la principal damnificada d'aquest escanyament fiscal és la societat catalana i no pas la que dorm plàcidament a Pedralbes o la Bonanova. I segon, perquè els sindicats CCOO i UGT fan allò mateix que retreuen, sovint amb raó, al govern català: mostrar-se implacables amb el feble (Generalitat) i poruc amb el poderós (Madrid). Plantejar ara una consulta ciutadana, com estan fent CCOO i UGT, sobre si ens agraden les retallades és oportunista i estèril. La qüestió determinant és que ens deixin d'esquilar. I dissortadament CiU i els sindicats nacionals i de classe es barallen per l'ossada mentre la teca se la cruspeixen a Madrid.
