Un dels nostres

Esturió, dentista grec, va llogar un ruc per anar a visitar un client i arrancar-li un queixal. Travessaven un desert i el dentista va decidir baixar del ruc i seure a la seva ombra per resguardar-se de la xafogor. Però l'amo del ruc es va posar a cridar que li havia llogat l'ase, però no pas la seva ombra i que si volia fer servir l'ombra, havia de pagar una altra quantitat per llogar-la. Amb aquest argument, el dramaturg helvètic Friedrich Dürrenmatt va escriure la comèdia Plet per l'ombra del ruc, una divertida metàfora sobre l'estupidesa humana i el risc que un incident insignificant arribi a provocar un cataclisme. Als anys seixanta, aquesta comèdia va fer fortuna i un grup d'actors gironins l'escamparen per tot Catalunya. Francesc Francisco-Busquets –fins fa poc subdelegat del govern a Girona– hi feia el paper del dentista que volia seure a l'ombra del ruc.

No feia gaire que l'havien nomenat per a aquest càrrec quan va presidir un acte oficial envoltat de gent d'armes, uniformada i solemne. Allà va pronunciar un vibrant al·legat en presència d'autoritats i de persones carregades de medalles i va presidir després la consegüent desfilada. Coneixent el tarannà senzill, humil, de Francisco, no ens vàrem poder estar de preguntar-li: “Com t'ho has fet?” Ràpidament contestà: “I doncs, de què havien de servir-me els anys que vaig fer teatre?”

No seria l'única vegada que es va veure en aquesta tessitura. Gairebé vuit anys de càrrec donen per a moltes situacions, a vegades absurdes i anacròniques, però vigents en determinats àmbits del poder.

Però per la resta, Francisco ha fet un exercici de discreció, procurant apaivagar els conflictes que sorgeixen sovint en un col·lectiu com és la província de Girona, poblada avui per ètnies de tot tipus, algunes amb pocs mitjans i decidides a sobreviure de qualsevol manera, i una economia sotragada per la crisi galopant, que sovint dóna lloc a reaccions desesperades. Ha practicat un exercici d'equilibri gens fàcil entre l'obediència al govern central de Madrid, que ens mira amb mala cara, i els principis irrenunciables de defensa del país. Al punt més alt de la subdelegació hi ha un despatx amb guàrdia permanent les vint-i-quatre hores de tots els dies de l'any. Envoltat de telèfons i ordinadors, allà es reben les novetats, alertes i directrius que emanen del poder central, per tal de prevenir en forma immediata qualsevol alarma o perill públic que s'esdevingui. La funcionària que estava de torn ens deia: “Em sap greu, però sovint hem de despertar el subdelegat a altes hores de la matinada per comunicar-li notes que ens passen de caire urgent. La veritat és que mai s'ha sentit molest i ens contesta amb tota cordialitat, sigui l'hora que sigui”.

Ara que ja ha cessat en el càrrec, ens sentim orgullosos de com l'ha exercit, amb mesurada discreció i naturalitat un dels nostres.