La vida de les dones

Lle­geixo La vida de las muje­res, d'Alice Munro, una novel·la escrita l'any 1971 i que es publica per pri­mera vegada en cas­tellà, gràcies a Lumen. La lle­geixo admi­rada, agraïda, abso­lu­ta­ment seduïda per la seva prosa riquíssima però natu­ral i, sobre­tot, per la seva lúcida, ten­dra i àcida obser­vació de la vida sen­zi­lla, plena a ves­sar de per­so­nat­ges estranys però del tot creïbles. L'escrip­tora cana­denca ha dit i repe­tit que aquesta és la rea­li­tat sobre la qual vol escriure, l'única que compta. Segu­ra­ment deu tenir-hi a veure el fet que aquesta és la rea­li­tat que ha cone­gut millor, si tenim en compte que va créixer en una zona rural depri­mida d'Onta­rio i que la seva car­rera literària va començar al “quarto de la planxa” de casa seva, entre les ren­ta­do­res, els draps de la pols i el reclam de les seves filles peti­tes. I lle­gint Alice Munro em vénen al cap d'altres escrip­to­res cana­den­ques i m'adono que la nòmina d'auto­res de pri­mera fila que aporta aquell país és impres­si­o­nant: Mar­ga­ret Atwood, Mavis Gallant, Eli­za­beth Smart, Nancy Hus­ton. Em pre­gunto què tenen en comú. Són dones for­tes i llui­ta­do­res que creen per a la seva lite­ra­tura dones for­tes i llui­ta­do­res, que sobre­vi­uen i acon­se­guei­xen enllu­er­nar en un país de pai­sat­ges abas­se­ga­dors, de soli­tuds extra­or­dinàries, d'un fred que glaça els sen­ti­ments. La jove pro­ta­go­nista de La vida de las muje­res, de Munro, assis­teix com a espec­ta­dora a la plàcida tro­bada de dues dones –la seva mare i un amiga– que pre­nen el te i fumen a la saleta de casa seva. “S'expli­ca­ven anècdo­tes de la gent de la ciu­tat i d'elles matei­xes; la seva con­versa era un riu que mai no s'asse­cava. Era el drama, la part fer­vent de la vida que es tro­bava just fora del meu abast.” L'escrip­tor Anto­nio Muñoz Molina ha escrit, sobre la lite­ra­tura de Munro: “La seva natu­ra­li­tat és tan per­fecta, els seus per­so­nat­ges sem­blen tan comuns, que no sem­pre s'adver­teix a pri­mera vista la mag­ni­tud del seu talent.” No he arri­bat a deci­dir encara la meva opinió sobre l'eterna pre­gunta: hi ha una lite­ra­tura mas­cu­lina i una lite­ra­tura feme­nina? Però sí que sé que, en molts casos, l'excel·lència de la lite­ra­tura feta per dones rau en aquest interès sin­cer per la vida sen­zi­lla, domèstica, petita. Pot­ser és la part bona d'aquesta herència que ens ha tocat pel fet de ser dones.