La vida de les dones

Llegeixo La vida de las mujeres, d'Alice Munro, una novel·la escrita l'any 1971 i que es publica per primera vegada en castellà, gràcies a Lumen. La llegeixo admirada, agraïda, absolutament seduïda per la seva prosa riquíssima però natural i, sobretot, per la seva lúcida, tendra i àcida observació de la vida senzilla, plena a vessar de personatges estranys però del tot creïbles. L'escriptora canadenca ha dit i repetit que aquesta és la realitat sobre la qual vol escriure, l'única que compta. Segurament deu tenir-hi a veure el fet que aquesta és la realitat que ha conegut millor, si tenim en compte que va créixer en una zona rural deprimida d'Ontario i que la seva carrera literària va començar al “quarto de la planxa” de casa seva, entre les rentadores, els draps de la pols i el reclam de les seves filles petites. I llegint Alice Munro em vénen al cap d'altres escriptores canadenques i m'adono que la nòmina d'autores de primera fila que aporta aquell país és impressionant: Margaret Atwood, Mavis Gallant, Elizabeth Smart, Nancy Huston. Em pregunto què tenen en comú. Són dones fortes i lluitadores que creen per a la seva literatura dones fortes i lluitadores, que sobreviuen i aconsegueixen enlluernar en un país de paisatges abassegadors, de solituds extraordinàries, d'un fred que glaça els sentiments. La jove protagonista de La vida de las mujeres, de Munro, assisteix com a espectadora a la plàcida trobada de dues dones –la seva mare i un amiga– que prenen el te i fumen a la saleta de casa seva. “S'explicaven anècdotes de la gent de la ciutat i d'elles mateixes; la seva conversa era un riu que mai no s'assecava. Era el drama, la part fervent de la vida que es trobava just fora del meu abast.” L'escriptor Antonio Muñoz Molina ha escrit, sobre la literatura de Munro: “La seva naturalitat és tan perfecta, els seus personatges semblen tan comuns, que no sempre s'adverteix a primera vista la magnitud del seu talent.” No he arribat a decidir encara la meva opinió sobre l'eterna pregunta: hi ha una literatura masculina i una literatura femenina? Però sí que sé que, en molts casos, l'excel·lència de la literatura feta per dones rau en aquest interès sincer per la vida senzilla, domèstica, petita. Potser és la part bona d'aquesta herència que ens ha tocat pel fet de ser dones.