Tarancón

Diumenge passat, el cardenal Tarancón, l'home que més va contribuir a fer possible la transició a la democràcia, va retornar feliçment a ser notícia d'actualitat. Un reportatge de dues pàgines, a El País, el rescatava de l'oblit. Res més oportú ni més beneficiós que aquest rescat, que ens permet saldar el deute que tenim pendent, i comparar el present amb el passat. Les comparacions només són odioses quan afecten els altres, però no quan afecten un mateix. En aquest cas, la comparació és sobretot examen de consciència. Trobo molt d'agrair que el prevere Martín Patino, l'home de confiança de Tarancón, hagi revelat el rerefons de l'homilia que pronuncià Tarancón en la cerimònia d'investidura del rei. Més que més si tenim en compte que aquella homilia va ser la clau que obrí la porta al futur de la societat. Això és el que estava en joc el 27 de novembre del 1975. La data és molt significativa. El Concili Vaticà II es donà per clausurat l'octubre del 1965. Havien transcorregut, entre una i altra data, exactament deu anys. Són els deu anys que passen per ser els de la reforma del Concili. Greu error. Una reforma no es fa en deu anys. La Constitució fou aprovada el 1978, i malgrat que ja som el 2012, no crec que el procés democràtic es pugui donar per acabat. Sempre estem en camí i sempre es pot millorar. El que no es pot fer és empitjorar. I, com diu la dita, qui sigui frare que prengui candela. L'Església espanyola ha anat a pitjor, i no més l'espanyola, i resulta que la culpa la té la reforma conciliar que no s'ha fet, en lloc de tenir-la la contrareforma que s'ha fet per evitar la reforma. Com diu el pare Fisa, missioner, “estem bé, però no anem bé”.

En la dècada dels setanta era al revés: estàvem malament, però anàvem bé. L'Església actual té un deute amb el cardenal Tarancón. La seva homilia va ser molt més del que sembla. Llavors es va valorar sobretot la seva valentia. I s'entén que fos així, ja que és un dels seus mèrits, però no l'únic ni el principal. Meritori ho va ser, ja que no es va deixar intimidar per l'amenaça que pesava damunt d'ell de l'extrema dreta. L'amenaça es va fer pública a la sortida del funeral de Carrero Blanco. Tothom la recorda: “Tarancón al paredón.” Els que van quedar parats van ser els ministres del general, presents en la cerimònia, i per primera vegada, atents. A veure què dirà. Doncs el que havia de dir, això: “La fe cristiana no és una ideologia ni pot ser identificada amb cap.” Ni identificada ni tampoc identificar-se amb cap, que era precisament el que l'Església havia estat fent fins aquell moment. El reconeixement dels pecats ha d'anar acompanyat del reconeixement de la culpa, del qual ve el penediment, i d'aquest, el propòsit d'esmena. I amb aquests requisits s'obté l'absolució. Llevat que, com en aquest cas, els papers no estiguin canviats. Davant d'aquesta pública confessió, a ningú pot estranyar que el ministre Arias Navarro s'acostés a Martín Patino, i li digués a cau d'orella: “Oye, ten cuidado con el cardenal porque con menos argumentos hemos metido a muchos curas en la cárcel.” No cal que ho juri, senyor ministre, que prou que ho sabem. Nosaltres sí, però els capellans d'ara, diria que no. A la presó i perseguits a bastonades, diguem-ho tot. Per fidelitat a l'Església del Concili. I disposats a tornar-hi, si molt convé.

Això és el que es desprèn de l'homilia de Tarancón. Resulta com a mínim sorprenent que l'homilia que passa per ser la millor de la seva vida, és l'homilia menys personal de la seva vida. Tant pel que fa a l'originalitat, com pel que respecta a l'autoria. En efecte: el text diu exactament el mateix que el decret final del Concili, que tracta “Sobre l'Església en el món actual”. En, i no a favor ni en contra. Ni més ni menys que el que Joan XXIII va fer des de l'inici del seu pontificat fins al final: no intervenir en la política italiana. Sí, en canvi, que va posar els cinc sentits en la renovació de l'Església, convocant el concili pastoral més important de la història. Pel que respecta a l'autoria, la sorpresa és encara més gran: aquella homilia és el text més consensuat de tots els que la jerarquia ha fet públics fins avui. Això cal atribuir-ho a Martín Patino, el secretari fidel i eficaç. Heus ací que Patino va viatjar sense parar per tal que l'homilia fos coneguda i reconeguda per bisbes i cardenals. Des de Jubany fins a Bueno Monreal, passant per tots els altres que la van llegir, tots hi van estar d'acord. La veu de Tarancón era, doncs, la veu de tota l'Església: Quod sentimus loquamur, quod loquimur sentimus: concordet sermo sum vita: “Diguem el que sentim, sentim el que diem: concordi la paraula amb la conducta.” Així com cal. Llarga vida a la fe viva dels morts! I ressusciti el Concili, que la fe morta dels vius dóna per enterrat.