I no tenim un pla B

Intueixo que la propera setmana no serà gaire agradable per a la nostra depauperada autoestima. La fallida de Spanair ha destapat tots els fantasmes i adversaris a tot el que és d'aquí i aprofiten l'oportunitat per argumentar el discurs anticatalà. És clar que necessiten pocs elements per la seva dèria, ells, com la pluja fina, fa anys que estan en aquest combat i qualsevol petit o gran argument els és una gran troballa.

El discurs del PP, profundament anticatalà, ha estat un gran argument per replegar vots a l'Estat espanyol. Ara que té el poder ha de modular una mica el verí que destil·la, però la conversió sempre és difícil, per no dir impossible. El discurs i l'actuació d'Alícia Sánchez Camacho demostra les dificultats de deixar de ser allò que ets. És un discurs sempre amb un to autoritari, amenaçador, que em recorda més el d'aquest amargat i frustrat polític català Vidal Quadres, que no pas el de l'intel·ligent i conciliador Josep Piqué. Un discurs, diguem-ho ràpidament, valorat per tota la caverna mediàtica més espanyolista i centralista. Però quan la ideologia és tant líquida com la del PP, i posada exclusivament al servei d'assolir el poder, quan l'assoleixes, et pots trobar com ara el ministre Cristóbal Montoro, que ha hagut de desmentir amb contundència l'argument de força del PP, de la FAES i dels seus amics mediàtics segons el qual l'Estat de les autonomies és ingovernable i insostenible, posant l'exemple d'Alemanya, que precisament no és pas un país centralitzat.

Però després de tanta història acumulada i amb la seguretat que el nucli dur és irreductible, qualsevol entrebanc s'aprofita per atacar. Amb la fallida de Spanair, els hem donat munició de la grossa i per un temps llarg, entre altres coses perquè aniran sortint informacions que fins i tot a nosaltres ens pot fer posar vermells. I a tomb d'aquest contratemps desgraciat, volia evidenciar que el que neix malament sol acabar malament. I Spanair va néixer per pressió popular amb l'aparença que la flor i nata de l'empresariat català s'hi implicava, però ràpidament es va veure que fora de les reunions, ningú hi invertia els diners que calia. I aquest gest ja era una premonició perquè, com a empresaris, si hi haguessin vist possibilitats de beneficis no haurien fet l'orni. És cert que el govern tenia moltes pressions de grups d'interès, també ho hem vist amb les negociacions de Ryanair, però aguantar-les forma part del bon govern. Ara com ara, pel fracàs, el govern es quedarà sol i els que al seu dia van pressionar faran el desentès. La debilitat del projecte s'ha vist des del moment que fora de l'entrada de Qatar Airways, no hi havia pla B.

En la roda de premsa de dimarts passat per informar de la reunió de govern, la vicepresidenta Joana Ortega va evidenciar una manca de pla que realment, arribats en aquest punt –més d'un any en el govern– i amb la crisi que tenim, és alarmant. Un periodista li va preguntar, sobre el programa de simplificació d'empreses públiques, quantes empreses s'havien de tancar aquest any. La vicepresidenta no en tenia ni idea i va voler contestar amb allò tant amanit: se segueix un programa i el complim. La segona resposta impròpia va ser a les preguntes del seu article en què insinuava el tancament dels consells comarcals. A més de no ser tant contundent com quan ho va escriure, va dir que s'estava estudiant perquè això no es pot improvisar. Els estudis per tancar plantes d'hospitals i sales d'operacions, per exemple, van ser molt més ràpids. No pot ser que la vicepresidenta no té cap pla B per col·locar els centenars de col·locats en els consells comarcals? El futur immediat encara serà molt més dur. O els responsables polítics canvien de política o no tenen futur.