A la riba del Wannsee
Al sud-oest de Berlín, com a districte de la gran capital, el barri de Wannsee constitueix un idíl·lic paratge dibuixat a l'entorn del doble llac del mateix nom. El Groben Wannsee i el Kleiner Wannsee eren prou bells per atraure la classe alta berlinesa, que a mitjan segle XIX hi construí les luxoses segones residències, en una època en què aquest segment social apostava pel progressisme i el cosmopolitisme, de tal manera que Wannsee es convertí en un centre de tolerància, i fins el seu cementiri, on eren enterrats cristians i jueus, era presidit per una creu i una estrella de David. No fou estrany que a l'adveniment del nazisme els nous dirigents prestessin atenció a un lloc tan xamós i tranquil i aviat començaren a adquirir-hi residències, més quan algunes d'elles les compraven a preus irrisoris a famílies jueves. Goebbels, Speer, Stuckart, Morell... en foren grans beneficiats, com també algunes institucions oficials que reconvertiren uns albergs en centres de reunions i seminaris.
Abans i ara Wannsee és un entorn de pau que les ironies de la vida han convertit en un nom lligat a la història de la infàmia quan, a finals de gener del 1942, ara fa setanta anys, en un dels casalots vora el llac, se celebrà la Conferència de Wannsee. Convocats per Reinhard Heydrich, quinze jerarques nazis assistiren a una reunió en què s'oficialitzà l'aplicació de la Solució Final a la Qüestió Jueva, títol amb el qual es volia decidir el futur d'onze milions de jueus i que finalment significà l'extermini de sis milions. No fou el punt de partida de la persecució jueva, perquè ja funcionaven assassinats i deportacions, s'havien instaurat guetos i camps de concentració, i ja actuaven els grups de neteja ètnica. A Chelm s'havien fet les primeres experiències amb gas i s'estaven construint els camps d'extermini de Majdanek i Belzec. Els reunits formaven l'alt estament del govern, quasi tots amb la categoria de sotssecretaris d'estat, i eren els homes més ben informats del que passava en el territori ocupat per la bota alemanya.
Del que es parlà, poca cosa se'n podria dir, quan fins i tot els assistents negaren molt temps la seva presència. Però els resultats foren immediats: els números diuen que entre març d'aquell any i el febrer següent s'exterminaren tres milions de jueus, la meitat dels que es comptabilitzaren durant tota la Xoà. Només a mitjan 1947, quan un jutge nord-americà buscava entre els papers del desmantellat Ministeri d'Afers Estrangers, troba una còpia (la 16 de 30) del Protocol de Wannsee, amb els noms dels assistents a la conferència, els temes tractats i els acords. L'estil del redactat i la temàtica era esfereïdor, sobretot per la fredor amb què s'hi debatia l'holocaust i les consideracions emanades de les lleis de Nuremberg. Anys després, en el judici d'Eichmann, a Jerusalem, es completaria l'escenografia de l'horror.
Dels quinze assistents a la reunió, quatre moriren durant la guerra, tres foren jutjats i condemnats a mort (Eichmann el 1962), Müller desaparegué el 1945 i durant molt temps ha estat a la llista dels buscadors de nazis, i set gaudiren d'un final en llibertat, després de curtes condemnes o alliberats per manca de proves (dos d'ells posteriorment ocuparen càrrecs oficials).
Mentre es recorda el setantè aniversari de la vergonyosa reunió, s'ha sabut que en els darrers vint anys els neonazis alemanys han assassinat 147 persones, un nombre de víctimes que quadruplica les morts atribuïdes a la banda Baader-Meinhof en el mateix període de temps. Quan una societat no sap, o no vol, eradicar el totalitarisme, segueix covant-se l'ou de la serp.
