No sabem ser ni Mònaco ni Holanda

Maria Rúbies, parlamentària per Lleida, va deixar de militar a CDC l'any 1988, entre altres coses perquè discrepava amb la promoció del joc des de la Generalitat: “Quan vaig saber que volien vendre la Lotto Rapid i la 6/49 en fleques i comerços de tota mena també vaig expressar la meva intenció d'abandonar el partit. No puc concebre que el finançament de Catalunya es busqui a través del joc; èticament, no hi puc estar d'acord.” Com passa el temps; avui dia ningú no s'immuta perquè el nostre govern manifesti un interès decidit per la instal·lació d'un “macrocomplex d'oci” anomenat EuroVegas, en què un dels plats forts seran els jocs d'atzar. La possibilitat de crear un nombre important de llocs de treball (estimat en 130.000) pesa molt més que les contrapartides que l'inversor vol imposar: canvis en l'Estatut dels Treballadors i en la llei d'estrangeria; exempcions impositives i importants rebaixes en les quotes a la Seguretat Social; que li regalin sòl públic i que es construeixin les vies de comunicació que calguin. En definitiva, un districte autònom amb les seves pròpies normes, pensat per moure diner; un país, dos sistemes, com diuen a la Xina. Com hem arribat a allunyar-nos tant del tòpic del català adust i auster, emprenedor i laboriós, complidor de la paraula donada i distant de la gresca? Quan hi ha necessitat s'ha de fer el que convingui, és clar, però aviat no ens reconeixerem a nosaltres mateixos. Per acabar-ho d'adobar, ens comencem a fer il·lusions que mai no es materialitzaran. La Comunidad de Madrid té tots els números per quedar-se EuroVegas. La presidenta ha manifestat que està disposada a canviar totes les regles del joc que faci falta mentre no vagin en contra dels seus principis –i ja sabem que un dels seus principis és alleugerir les regles del joc per facilitar els negocis–, i l'alcaldessa de Madrid hi està d'acord si el projecte té el lideratge del govern de la nació, que és com dir que el reclama. En canvi, aquí, a l'hora d'entendre'ns amb els dels casinos, ens quedarem a mig camí perquè ens vindrà la por al què diran que allà no tenen, i en tot cas l'Estat no toleraria cap excepcionalitat legislativa a Catalunya. És un signe del temps: si és bon negoci, es queda a Madrid. Reconeguem-ho: no servim per fer de pirata, i hem perdut la capacitat de treball i l'ètica d'altres temps. A què ens haurem de dedicar?