Opinió

Els deu manaments de la diplomàcia xinesa (I)

El pes de la història com a valor i com a referent cultural és un element central per comprendre la lentitud dels processos de transformació xinesos

La Xina s'ha posat de moda als mit­jans de comu­ni­cació. La seva presència és crei­xent. El que va començar com una sor­presa, l'atenció gene­rada al vol­tant de l'evo­lució del gegant xinès en els rànquings econòmics –crei­xe­ment del PIB, expor­ta­ci­ons, inver­si­ons a l'exte­rior, atre­so­ra­ment de divi­ses estran­ge­res o volum dels fons sobi­rans–, avui s'ha trans­for­mat ja en sen­sació d'inqui­e­tud. Hem pas­sat de fer lloança de l'empre­ne­do­ria ori­en­tal, la seva ètica del tre­ball i el meri­tocràtic i efi­ci­ent man­da­ri­nat, a pre­o­cu­par-nos, no sense raó, davant l'impacte xinès en els models de gover­nança glo­bal i l'auge d'un model de desen­vo­lu­pa­ment no democràtic. Recents tre­balls d'Ian Brem­mer, Mark Leor­nard o The Eco­no­mist ens han obert els ulls en aquest sen­tit.

Acos­tar-nos a la par­ti­cu­la­ri­tat cul­tu­ral xinesa ens pot aju­dar a enten­dre el tipus d'influència que la Xina exer­ceix sobre la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal. El següent decàleg pot ser-nos útil:

1. Anti­oc­ci­den­ta­lisme. La Xina va posar punt final al segle XV a les seves ambi­ci­ons ultra­ma­ri­nes. Va des­ba­lles­tar la seva flota de llarg abast i es va recloure dins Àsia. Res d'interes­sant podia venir d'Occi­dent. De mit­jan XIX a mit­jan XX, la per­ni­ci­osa influència occi­den­tal i la incor­po­ració acrítica dels seus valors van pro­pi­ciar la llarga decadència de la qual ara des­per­ten. La Xina, per dimensió i per pes històric, ha de ser capaç d'admi­nis­trar quins valors desitja incor­po­rar i com ho farà. Ben igual­ment, reli­gi­ons i ONG occi­den­tals són una font de difusió de valors que en la mesura que no ha pas­sat pel tamís xinès repre­sen­ten un poten­cial perill que ha de ser con­tro­lat o, si més no, repri­mit.

2. Estat de dret i auto­ri­ta­risme. Des de la pers­pec­tiva xinesa, els països en vies de desen­vo­lu­pa­ment farien bé d'apren­dre la diferència entre democràcia i estat de dret. El progrés econòmic prové de l'estat de dret, no de la democràcia. Àsia és un bon exem­ple d'això. Wang Sha­o­guang, un politòleg pro­gres­sista xinès, ho expressa així: “A Occi­dent esco­lliu xef perquè us ser­veixi el menú que ell vul­gui. A la Xina pre­fe­rim esco­llir el menú. Ens és igual qui ens el ser­veixi.” La Xina reco­neix les bon­dats dels sis­te­mes par­ti­ci­pa­tius, però pro­clama que aquest és un camí plu­ral i divers. La democràcia libe­ral no és apli­ca­ble arreu. En l'ima­gi­nari ofi­cial xinès el terme democràcia està tenyit per les imat­ges sag­nants de la Revo­lució Cul­tu­ral i demo­cra­tit­za­dora de Mao (1966-1976) o de la Peres­troika de Gor­bat­xov que conduí a l'explosió de l'URSS. Democràcia equi­val a con­flic­tes entre interes­sos par­ti­dis­tes, a llui­tes ètni­ques i popu­lisme. Més recent­ment evoca la inca­pa­ci­tat i la inso­fri­ble len­ti­tud dels governs euro­peus a l'hora de dur a terme les polítiques d'ajust necessàries per sor­tir de la crisi, o per sal­var la moneda única.

3. Prag­ma­tisme i esta­bi­li­tat social. La política exte­rior xinesa té una fina­li­tat essen­cial: man­te­nir l'esta­bi­li­tat social interna. La font de legi­ti­mi­tat essen­cial d'un govern són els resul­tats acon­se­guits. El famós Con­sens de Bei­jing d'ini­cis del segle XXI par­tia del tra­di­ci­o­nal resul­ta­disme de la cul­tura política xinesa: si hi ha progrés i esta­bi­li­tat, la resta –manca de drets polítics, cen­sura, cor­rupció– és secun­dari. L'artífex de la trans­for­mació capi­ta­lista de la Xina, Deng Xia­o­ping, es pro­nun­ci­ava sobre el seu sis­tema econòmic així: “No importa si el gat és blanc o negre. El que importa és que caci rato­lins.”

4. Expe­ri­men­tació i gra­du­a­lisme. La con­versió de l'eco­no­mia xinesa d'un soci­a­lisme esta­tista al capi­ta­lisme d'estat només es pot enten­dre com un procés d'expe­ri­men­tació i de cor­recció gra­dual d'errors. La mateixa pauta de pen­sa­ment podem tro­bar-la en els inci­pi­ents pro­ces­sos de demo­cra­tit­zació duts a terme a escala local i en els expe­ri­ments d'elecció lliure d'alguns nivells de l'admi­nis­tració pública. Uns pro­ces­sos de canvi que per­sis­tei­xen sota les rígides estruc­tu­res polítiques d'arrel soci­a­lista. Can­viar, des de la pers­pec­tiva xinesa, no implica aban­do­nar el que exis­teix, tot just trans­for­mar-lo. La Xina és un país de llarga tra­dició pre­si­dida per una jerar­quia esta­tal que té dos mil·len­nis d'història: el man­da­ri­nat. Des d'aquesta pers­pec­tiva, el pes de la història com a valor i com a refe­rent cul­tu­ral és pri­mor­dial per com­pren­dre la len­ti­tud dels pro­ces­sos de trans­for­mació xine­sos. Els can­vis ràpids, agi­tats, són una mos­tra de mala praxi. Gra­du­a­lisme i incre­men­ta­lisme són dos ele­ments cen­trals per garan­tir l'esta­bi­li­tat d'un país.

5. Ocul­tació. La tra­dició cul­tu­ral xinesa és pro­lixa en fra­ses fetes i cites. Tor­nem a Deng Xia­o­ping: “Oculta la bri­llan­tor, ali­menta la fos­cor” o “Sigues humil, neu­tral, deixa que altres aca­pa­rin l'atenció”. Un lec­tor con­fron­tat amb la infor­mació publi­cada pel govern xinès troba dades econòmiques o mili­tars no sem­pre fia­bles. Unes dades que que­den supe­di­ta­des al seu impacte sobre l'esta­bi­li­tat interna i externa del país. La trans­parència no és doncs un valor polític xinès. En l'esfera inter­na­ci­o­nal, aquest prin­cipi s'ha traduït fins ara en el fet de defu­gir la uti­lit­zació del dret de veto en el Con­sell de Segu­re­tat de Naci­ons Uni­des –n'acaba de fer ús Rússia per pro­te­gir el seu aliat sirià– o per evi­tar entrar en con­flicte diplomàtic obert amb la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal. Alguns senyals indi­quen, tan­ma­teix, que aquesta volun­tat de pas­sar des­a­per­ce­but en l'esfera diplomàtica podria estar des­a­pa­rei­xent. L'ocul­tació i la fabri­cació de rea­li­tats, via cen­sura i mani­pu­lació, a la Xina té encara avui una salut de ferro.

Con­ti­nu­a­rem el nos­tre decàleg en un pro­per arti­cle.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.