Vergonya aliena

És el que vaig sentir dilluns durant els premis Gaudí del cinema català. A mi, com al conseller Mascarell, la gala tampoc em va agradar gens, però gens. I no pas perquè s'hi expressessin algunes crítiques fora de to i de mal gust als polítics i a la gestió del Departament de Cultura, amb algunes de les quals podríem estar d'acord –sobretot les que fan referència a les quotes del doblatge en català–, sinó pel baix nivell del guió i dels dos actors que presentaven l'espectacle. Feia tota la impressió que ho havien assajat tot just unes hores abans. Hi va haver moments fins i tot patètics, quan la presentadora va desafinar quan cantava amb nova i ridícula lletra la popular Per què he plorat..., de Mar i cel: “Jo vull ser una actriu del cinema català per poder guanyar un Gaudí.” Sense comentaris. Francament, m'estimo molt el meu país i voldria que el nivell del seu cinema fos encara més alt, molt més del que ja ho és ara, però no crec que actes com els d'ahir hi contribueixin gaire. Més aviat tot el contrari. Som un país petit que, tot i això, té una producció cinematogràfica important. Si volem que creixi i promocionar-la hi ha molts altres camins que no pas fer una maldestra gala d'imitació dels Oscar. Des de la prepotència difícilment arribarem enlloc, més aviat ho farem des de la humilitat i la feina constant i ben feta. Dues virtuts que dilluns es van trobar a faltar molt. Molt.