La quarta persona del singular

Ho va dir el poeta beatnik Lawrence Ferlinghetti: “I és l'ull boig de la quarta persona del singular, del qual ningú no en parla, i és la quarta persona del singular, de la quan ningú no en parla, però que, tanmateix, existeix.”

Sovint li he donat voltes a quina persona es referia. En una entrevista l'hi vaig preguntar. Sabia que diria que es referia a la de la consciència, la inevitable, la que et parla a cau d'orella i té un enigma com a pronom. Són temps d'inconsciència general, de protestes sovint ridícules i de grans injustícies. A Europa, els finlandesos acusen Portugal de ser culpable de la crisi. Tots plegats ho fan amb Grècia. Uns altres atribueixen el desgast de l'antiga Comunitat Econòmica Europea a l'entrada massiva de països de l'Est. És la vella idiotesa de culpar el veí, el poble del costat, de tots els mals de la humanitat. Algú es creu, però, que la petita, delicada i esplendorosa Grècia pot tenir la culpa del desgavell econòmic d'una potència tan gran com l'Europa unida?

Els economistes s'han erigit en els grans xamans i cada vegada que fas zàping te'ls trobes especulant i fent vaticinis com la bruixa Lola. Són més insidiosos que els comentaristes polítics. Per aquest motiu m'agradava Fabián Estapé: s'escapava de les receptes i els consells i anava al gra. Parlava clar i no li calia entrar en disquisicions tècniques ni enfilar-se en conceptes que ningú no coneix. Li semblaria bé a algú que els escriptors entressin en matisacions sobre qüestions rítmiques o retòriques cada cop que obren la boca? A més, si tinguessin clara la quarta persona, parlarien en veu baixa. I seria d'agrair.