Quan la prudència ens fa covards

Pot­ser fora del pre­si­dent Mas, que sovint quan parla diu coses valen­tes, la resta dels polítics tenen un dis­curs extre­ma­da­ment pru­dent. És cert que, com deia J. F. Revel, hi ha una “dic­ta­dura de l'opinió cre­ada” que fa difícil, i a vol­tes ago­sa­rat, sor­tir del que manen els cànons d'aquesta opinió. I és així com hem creat uns espais d'impu­ni­tat a certs sec­tors que facin el que facin, diguin el que diguin, gau­dei­xen del pri­vi­legi d'una mena de pro­tecció que els fa immu­nes a qual­se­vol crítica.

Els artis­tes, espe­ci­al­ment si són còmics, els sin­di­cats, els atu­rats, i qual­se­vol col·lec­tiu, que com a col·lec­tiu tenen i poden tenir tot el reco­nei­xe­ment, les indi­vi­du­a­li­tats repro­va­bles viuen ama­ga­des i pro­te­gi­des pel con­junt. Curi­o­sa­ment, aquest feno­men passa al revés amb els polítics o empre­sa­ris, que es tira pel broc gros i el jutja tot el grup, sense con­tem­pla­ci­ons. En cap cas, ni les indi­vi­du­a­li­tats per­ver­ses ni les vir­tu­o­ses, que n'hi ha, no aflo­ren. I em sem­bla urgent, salu­da­ble i molt cla­ri­fi­ca­dor, fer sor­tir del grup aques­tes sin­gu­la­ri­tats, espe­ci­al­ment en el nos­tre país, que tenim tanta con­fusió i baixa l'auto­es­tima. De fet, estic segur que, com a col·lec­tiu, podem donar molt més del què donem, i aquest nivell d'exigència a la qua­li­tat, reque­reix pre­ci­sa­ment no dei­xar-nos empor­tar per la incon­sistència de la medi­o­cri­tat. Sin­ce­ra­ment, penso que no val­dria la pena llui­tar per la inde­pendència per cons­truir un país on els refe­rents fos­sin, com són ara, els Polònia. Tenim base i podem cons­truir un país molt millor, només ens cal altura de mires i d'exigència. És per això que em va agra­dar molt la reacció del con­se­ller Fer­ran Mas­ca­rell, per la valen­tia que va tenir quan va par­lar de la festa del lliu­ra­ment dels Pre­mis Gaudí; una festa en què va fallar tot, però l'absència més gran i cla­mo­rosa va ser la manca de talent que van mos­trar els pre­sen­ta­dors; i els cre­a­dors si no tenen talent, són patètics. Un polític no ser­veix per fer riure i seria exi­gi­ble a totes les auto­ri­tats que, a més de l'auto­ri­tat que tenen pel càrrec, fos­sin gelo­sos per defen­sar la seva auto­ri­tas. És per això que el con­se­ller de Cul­tura, amb les seves parau­les, va posar seny i sen­tit ins­ti­tu­ci­o­nal.

Un altre sec­tor no cri­ti­ca­ble i into­ca­ble són els sin­di­cats. Si després de més de 33 anys encara no tenim llei de vaga és perquè els polítics no han tin­gut prou valor per fer-ne una que regulés aquesta llei de la selva amb què els sin­di­cats estan tan còmodes. La Cons­ti­tució con­sa­gra el dret a vaga, però no tenim cap llei que la desen­vo­lupi i aquest llims legals per­me­ten la impu­ni­tat de qual­se­vol abús. La vaga que ha anun­ciat el sin­di­cat anar­quista CGT en el metro i busos de Bar­ce­lona durant el Mobile Word Con­gress, l'esde­ve­ni­ment econòmic més impor­tant de l'any amb 60.000 visi­tants, ja no és l'exer­cici d'un dret, sinó d'un abús. I és aquí on la res­pon­sa­bi­li­tat de la prudència dels governs en no fer llei de vaga els ha fet covards. La des­pro­por­ci­o­na­li­tat de la vaga amb el mal que causa és tant gran que no neces­sita cap més qua­li­fi­ca­tiu que xan­tatge polític.

I si diem les coses pel seu nom, hem de dir que és una vaga política i inso­lidària. La intran­sigència del dele­gat de CGT a Trans­ports Metro­po­li­tans de Bar­ce­lona, Satur­nino Mer­ca­der, va que­dar clara en la entre­vista feta per Jordi Basté a Rac1. I és pre­o­cu­pant que per­so­nat­ges com aquest, en un món sense llei, siguin els líders. Tota aquesta vaga es basa en un incom­pli­ment del con­veni que suposa un alça del 2,4% del sou. El mateix Satur­nino va dir que el seu sou era de 1.600 euros men­su­als per 16 pagues; és a dir, una mica més de 38 euros per paga. 38 euros són tot l'argu­ment per con­vo­car una de les vagues que pot fer més mal a l'eco­no­mia de Bar­ce­lona. Més des­propòsit, impos­si­ble.