Opinió

Sense miratges, davant el desert

Els socialistes contemplen la soledat del vençut i els impulsos a la lluita fratricida per defensar una cadira o un plat de llenties, quan fora els despatxos fa molt fred i els temps no estan per a alegries

És el que hi ha i el gran desert es con­fi­gura davant les famílies soci­a­lis­tes, siguin espa­nyo­les o pre­su­mei­xin de cata­la­nes, quan fa una tem­po­rada que estan en cai­guda lliure i a l'horitzó només es per­cep el des­as­tre final, que es pre­veu que arri­barà a les elec­ci­ons anda­lu­ses. A part d'això, Sevi­lla ha con­sa­grat la manca de sòlids lide­rat­ges, entre una militància des­con­cer­tada i una direcció incapaç de gene­rar debat ideològic. Quan Anda­lu­sia es ves­teixi ine­vi­ta­ble­ment de blau i el miratge basc torni a la rea­li­tat, només la resistència numan­tina de Sara­gossa, Toledo, Lugo, Segòvia i Sòria, a més de les cata­la­nes Lleida i Tar­ra­gona, tren­carà la unànime des­a­pa­rició soci­a­lista de les capi­tals pro­vin­ci­als i governs autonòmics, men­tre unes cinc mil per­so­nes, entre càrrecs elec­tes i de con­fiança, segui­ran evi­den­ci­ant que el par­tit soci­a­lista ha dei­xat de ser una ofi­cina de col·locació. Un llarg desert que es pot fer molt cos­te­rut.

Anem a pams. Cata­lu­nya anuncià el des­as­tre, al novem­bre del 2010, amb l'àmplia der­rota del tri­par­tit i l'entrada del PSC en un període d'interi­ni­tat en la direcció del par­tit, més d'un any amb un secre­ta­riat dimi­tit i una orga­nit­zació a la deriva. Les elec­ci­ons muni­ci­pals liqui­da­ren o dei­xa­ren mal­me­sos els feus històrics i fins el Baix Llo­bre­gat es con­vertí en una cari­ca­tura del que havia estat. L'apa­rell monolític que exter­minà l'obi­o­lisme a Sit­ges, al 1994, s'esmi­co­lava i la falta d'un líder amb garan­ties i el retruc de la dava­llada del PSOE, a més de la falta de cin­tura en la qüestió cata­lana, dei­xava el PSC com una sigla sense con­tin­gut.

El congrés dels soci­a­lis­tes cata­lans tam­poc no ha sabut tren­car la dinàmica der­ro­tista, s'ha limi­tat a un canvi de cares però sense garan­ties de gaire res, i amb un nou secre­tari gene­ral, Pere Navarro, que ha de supor­tar l'estigma de con­ti­nu­ista i el poc per­fil de lide­ratge. El repte serà recu­pe­rar el poder muni­ci­pal, però amb la neces­si­tat de tro­bar nous líders i de defi­nir un mis­satge engres­ca­dor, en unes coor­de­na­des en què les rela­ci­ons PSC-PSOE tenen força importància. L'encaix de les diver­ses sen­si­bi­li­tats del par­tit és una incògnita. A Pere Navarro se li gira feina.

Més, la crisi del soci­a­lisme té la referència prin­ci­pal en el PSOE i en la deriva que pugui pren­dre. Com­pro­vat el fracàs dels “joves valors zapa­te­ris­tes”, que podien subs­ti­tuir els històrics, i amb els refe­rents cre­mats durant els dar­rers dos anys, la gene­ra­lit­zada reti­rada de la con­fiança dels elec­tors ha por­tat els soci­a­lis­tes a una situ­ació més que com­pli­cada. Per­dre quasi qua­tre mili­ons i mig de vots és un des­cens molt sig­ni­fi­ca­tiu –el Par­tit Popu­lar només n'ha gua­nyat sis-cents mil– i el gran drama és quan aquests resul­tats l'escom­bren de governs autonòmics i locals que havien estat ges­ti­o­nats per ells durant els trenta-dos anys de la recu­pe­ració democràtica.

Sevi­lla ha estat el dar­rer acte de la tragèdia, quan l'aca­ra­ment entre dos per­de­dors ha fet sor­gir l'enfron­ta­ment entre la militància. Vint-i-dos vots han deci­dit un secre­tari gene­ral i han obert feri­des difícils de cica­trit­zar, quan un miler de dele­gats (el 70% càrrecs elec­tes i fun­ci­o­na­ris) han triat entre dues per­so­nes que no han pre­sen­tat ni deba­tut cap pro­jecte de rege­ne­ració del par­tit. La der­rota de Carme Chacón ha evi­tat la temp­tació del popu­lisme però la victòria de Pérez Rubal­caba no asse­gura la reno­vació. El congrés pot­ser només ha estat un miratge.

En l'horitzó imme­diat, els soci­a­lis­tes con­tem­plen la sole­dat del vençut i un àrid desert al davant. Encara, els impul­sos a la lluita fra­tri­cida per defen­sar una cadira o un plat de llen­ties, quan fora els des­pat­xos fa molt fred i els temps no estan per a ale­gries.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.