TV3 i el rei
L'aposta de TV3 per posar en escena el rei i la casa reial espanyola ha basculat entre el culte i la ironia. Culte i respecte pel rei com a institució màxima de l'Estat (espanyol) i mirada irònica sobre una monarquia reinstaurada per voluntat de Franco. Els espais televisius que a TV3 exemplifiquen aquests dos extrems editorials envers la corona serien, al meu parer, la transmissió anual del discurs de Nadal i l'escenificació burlesca de la família reial al programa d'humor Polònia.
Entre un paradigma i l'altre, els altres programes. Entre l'epifania domèstica de sa majestat desitjant el bon Nadal als súbdits (catalans) des de la intimitat de la llar i la caricatura del rei a l'estil anglès en el clàssic de l'humor polític de TV3, hi trobaríem les informacions, els reportatges o les tertúlies més o menys amables sobre la vida i les actuacions dels monarques.
Però, al compromís de TV3 pels grans temes d'actualitat li faltava abordar, més enllà de la crònica tòpica dels especialistes en la casa reial, el tema tabú per excel·lència des de la Transició. El model d'estat, el tema del documental Monarquia o república, emès dimecres passat. Per què aquest tema ha estat tan absent dels debats polítics i de les columnes i els editorials dels grans diaris? Per què la figura del rei s'associa al paper “exemplar” atribuït en la conducció de la Transició (23-F inclòs) i de la democràcia? Aquesta imatge, tanmateix, ha sofert una erosió per l'afer judicial contra Urdangarin i per les recents revelacions de Der Spiegel sobre les simpaties de Joan Carles pels conspiradors del 23-F. Era oportuna ara l'emissió del documental de TV3?
Vist el documental, crec que no hi pot haver dubtes sobre la seva oportunitat i conveniència. A favor de la decisió de TV3 hi ha el llarg trajecte d'aquest temerari encàrrec fet el 2009 i un laboriós procés de producció, de selecció de punts de vista, d'avaluació i d'autocontrol, que el documental dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis ha superat amb nota. Els dos periodistes són professionals experimentats en el difícil art del documental televisiu sobre temes tabú: és just recordar com el seu magnífic Els nens perduts del franquisme és un document de referència. La direcció de TV3 ha sabut compaginar la visibilitat d'un debat, que és al carrer per més que es vulgui tapar –Anasagasti diu en el documental que en trenta anys és la primera vegada que li preguntaven l'opinió sobre el tema!–, amb una escrupolosa ponderació dels interessos en joc, de la divisió d'opinions i de les ferides que el tabú manté obertes encara entre les dues Espanyes.
Tot és perfectible, òbviament, i a l'obra d'Armengou i Belis se li poden fer retrets sobre l'estil, els apartats, les referències a la Transició o la selecció de la trentena de protagonistes, experts i periodistes entrevistats. Però, més enllà de la crítica sempre necessària, sobretot en produccions televisives de gran públic, queda l'evidència d'una valuosa aportació de la televisió pública catalana al debat general sobre un tema tan escamotejat a l'opinió pública espanyola i catalana.
En resum, a TV3 i als seus directius cal agrair la valentia de fer visibles les raons de la discrepància i sobretot l'exercici d'una normalitat informativa i d'una pluralitat manifesta en un tema tan controvertit en la història espanyola. Per això, l'interès del documental desborda les fronteres de la cobertura de TV3 i reclama una difusió molt més àmplia, amb doblatge a l'espanyol i altres llengües, per a les televisions de l'Estat i el ciberespai.
El debat sobre si monarquia o república a Espanya queda obert, com ho és el debat sobre el paper del rei en la Transició, en el 23-F i en altres afers polèmics. I queda a l'aire l'interrogant sobre quin podria ser el paper de la corona davant la vindicació de referèndums d'autodeterminació a Euskadi o a Catalunya.
