Opinió

Atacar l'Iran?

Hi ha certament una alternativa, possiblement la menys dolenta, que és assegurar per part dels EUA la defensa d'Israel amb la doctrina de la guerra freda

Occi­dent i espe­ci­al­ment els EUA i Israel tenen el con­ven­ci­ment que el pro­grama nuclear de l'Iran està en marxa i és ina­tu­ra­ble. Sem­bla­ria que la intel·ligència d'Occi­dent i els infor­mes de l'Asso­ci­ació Inter­na­ci­o­nal de l'Ener­gia Atòmica han arri­bat a una con­clusió simi­lar amb els dub­tes que tota acció d'espi­o­natge o de veri­fi­cació inter­na­ci­o­nal tenen: en menys d'un any la pos­si­bi­li­tat que Iran dis­posi d'una bomba atòmica és alta.

Israel ha mani­fes­tat a través del seu pri­mer minis­tre, Ben­ja­min Neta­nyahu, i del seu minis­tre de Defensa, Ehud Barak, que aquest perill és inac­cep­ta­ble per Israel, que que­da­ria a l'abast dels míssils, ja pro­vats per Iran, que amb una càrrega atòmica podrien cau­sar una catàstrofe que esta­ria en l'ori­gen de la des­trucció de l'Estat d'Israel. En con­seqüència han asse­gu­rat que abans de l'estiu 2012 llançaran un atac per des­truir les ins­tal·laci­ons nucle­ars d'Iran: reac­tor d'aigua pesant d'Arak, plan­tes de cen­tri­fu­gació d'urani de Natanz i Tehe­ran, i la planta de con­versió d'urani d'Ispa­han.

No és una amenaça sense con­tin­gut perquè ja ho va fer Israel con­tra l'Iraq i con­tra Síria al 1981 i 2007, amb èxit, perquè cap dels dos països no va rei­ni­ciar després de l'atac els seus pro­gra­mes nucle­ars.

L'èxit d'aquesta ope­ració isra­e­li­ana con­tra Iran és dub­tosa. La distància a recórrer és supe­rior a l'auto­no­mia dels avi­ons isra­e­li­ans, la qual cosa els obli­ga­ria a repo­sar en vol i per tant limi­ta­ria la seva capa­ci­tat ope­ra­tiva si són neces­sa­ris, com sem­bla, atacs repe­tits per des­truir les ins­tal·laci­ons vitals del pro­grama nuclear iranià. Per altra banda, part de les ins­tal·laci­ons estan sota terra i la capa­ci­tat d'explo­siu neces­sari per des­truir-les podria reque­rir bom­bes d'un pes que no poden trans­por­tar avi­ons isra­e­li­ans. Per des­truir ins­tal·laci­ons a més de 60 m sota la superfície calen bom­bes per­fo­rants de 15 tones i aques­tes no són trans­por­ta­bles per caçabom­bar­ders, que es l'avi­ació mili­tar de què dis­posa Israel, es neces­si­ten grans bom­bar­ders B52 dels que nomes dis­posa els EUA.

És per tant pre­su­mi­ble que un atac isra­elià sobre les ins­tal·laci­ons d'Iran podrien tenir nomes un èxit rela­tiu  i per tant el pro­grama nuclear iranià que­da­ria sim­ple­ment retar­dat però no inter­rom­put de manera inde­fi­nida.

Un atac a Iran en base a una valo­ració sim­ple­ment mili­tar ha de resol­dre abans de ser posat en marxa dues qüesti­ons: que la reacció d'Iran no tras­passi uns límits més enllà dels quals el resul­tat de l'agressió és més nega­tiu que el risc de con­viure amb un Iran nuclear, i que qual­se­vol altra reacció per part de Iran per sota d'aquests límits seria supor­tada per Israel, els EUA i els seus ali­ats a la zona, sense reacció per evi­tar l'esca­lada del con­flicte tal com ja va suc­ceir amb els míssils SCUD a la guerra del Golf que, llançats per l'Iraq, varen caure sobre Israel. 

Aquests límits que L'Iran hau­ria de no tras­pas­sar com a reacció una vegada rebut l'atac són el tan­ca­ment de l'Estat d'Ormuz, per on cir­cula el 20% del petroli mun­dial, ata­car els ali­ats dels EUA a la zona de manera  per­ma­nent i sis­temàtica, Aràbia Sau­dita, Qatar i els Emi­rats, i final­ment atacs ter­ro­ris­tes als EUA i la UE en el seu ter­ri­tori, però qui pot estar segur que aquests límits no seran tras­pas­sats encara que enten­gui Iran que l'objec­tiu prin­ci­pal de l'acció mili­tar és la des­trucció del seu poder atòmic i no la de l'Estat i el règim?

El perill de tota guerra és que qui la pot ini­ciar pensi que és millor fer-ho abans que més tard perquè les pos­si­bi­li­tats de victòria són més altes ara que endar­re­rint-la o que el fet de no decla­rar-la por­tarà a una situ­ació més des­a­van­tat­josa que ini­ciar-la d'imme­diat. Aquest és el perill que pot por­tar els EUA a deci­dir fer la guerra ara perquè con­si­deri que el cost de con­viure amb un Iran nuclear, de pro­te­gir els ali­ats de la zona del seu atac, de con­te­nir Israel, etcètera, és més  onerós en ter­mes polítics, econòmics i mili­tars que fer una guerra ràpida i neta, mai no ho és, que en teo­ria es pot con­ce­bre, pla­ni­fi­car i dur a terme amb efec­tes limi­tats. En un deta­llat arti­cle de Matt­hew Kro­e­ning  a la revista Foreign Affairs del gener 2012 es fa una anàlisi glo­bal d'aques­tes cir­cumstàncies i es postula l'atac com la solució mes neta i glo­bal­ment menys cos­tosa per als EUA i Occi­dent.

Sorprèn que aquesta anàlisi no avaluï les con­seqüències que del com­por­ta­ment polític dels EUA es pot deri­var per a la seva imatge i que, a banda dels incon­ve­ni­ents i avan­tat­ges geo­es­tratègics, no es valori l'exem­pla­ri­tat posi­tiva i nega­tiva de l'acció, quan són recents i visi­bles les con­seqüències que deci­si­ons paral·leles a l'Iraq i l' Afga­nis­tan han produït. Les con­seqüències d'aques­tes acci­ons mili­tars és poc dis­cu­ti­ble que han estat nega­ti­ves, perquè les cir­cumstàncies polítiques i mili­tars d'ori­gen han empit­jo­rat després de l'actu­ació pre­ven­tiva dels EUA.

És d'espe­rar que l'admi­nis­tració actual dels EUA, més pro­gres­sista que con­ser­va­dora, les limi­ta­ci­ons de des­pesa pública per la situ­ació econòmica i l'accep­tació que la política del futur no es pot deri­var mai de la del pas­sat, porti a la con­clusió que ara cal fer el con­trari del que s'ha fet en els casos de l'Iraq i l'Afga­nis­tan. El perill que això no sigui així es deriva del risc que Israel deci­deixi uni­la­te­ral­ment ini­ciar una guerra pre­ven­tiva i això porti als EUA a evi­tar el pit­jor mit­jançant una guerra que eviti aquest atac, és a dir, a fer mal ara per evi­tar de fer-ne més després. Però hi ha cer­ta­ment una alter­na­tiva, pos­si­ble­ment la menys dolenta, que és asse­gu­rar per part del EUA la defensa d'Israel amb la doc­trina de la guerra freda: un atac nuclear tin­dria una res­posta idèntica i això por­ta­ria a la des­trucció de l'agres­sor. Si ho va enten­dre la URSS per què no ho pot enten­dre Iran?

És cert que les experiències de l'Iraq i l'Afga­nis­tan por­ten a una con­clusió, és millor no actuar, però és cert també que la con­tem­po­rit­zació amb Ale­ma­nya al 1939 porta a la contrària. Que Occi­dent no s'equi­vo­qui, Iran s'apro­xima més als pri­mers exem­ples i té poc a veure amb el segon, va ser aquest el fals argu­ment uti­lit­zat pels EUA i els seus ali­ats per ini­ciar la guerra d'Iraq. L'experiència és tos­suda i con­tun­dent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.