La senyora Sánchez
Si es fes una enquesta per trobar la personalitat política catalana més antipàtica, Alícia Sánchez-Camacho quedaria entre les dues primeres. Encantada d'haver-se conegut, la diputada del PP mostra aquella personalitat torrencial dels que desborden autoestima. El posat saberut de la gent propulsada per la set de protagonisme. Un recitat d'alumna aplicada de manual de política d'aparador. Una personalitat yo-mi-me-conmigo, com dirien els seus compatriotes del país veí per definir l'egolatria. Tot plegat amanit amb un vestuari exuberant i un to capaç d'enervar el caràcter més reposat de l'hemicicle.
Paciència.
La senyora Sánchez és un cas clar de futura mort política per sobredosi d'ambició. L'ambició és necessària, en política. Imprescindible. Però l'èxit d'un polític ambiciós és directament proporcional a la capacitat de dissimular el seu afany o, com a mínim, de traduir-lo en vocació col·lectiva. La senyora Sánchez es desviu per la notorietat.
Rajoy ja li ha vist el llautó i li ha atorgat un premi de consolació en el congrés popular. Ella s'esperava, pel cap baix, ser la millor actriu de repartiment. S'ha hagut de conformar amb el guardó als efectes especials. Ara que, per tenir-la clissada, el president de la Generalitat. Digueu-li tou, digueu-li venut. El president és un murri. Astut Mas. Ha detectat perfectament les ganes de figurar de la senyora Sánchez i l'ha tret prest a escena. Que balli, que balli. Compte amb no quedar marejat de tant rondar-la. De moment, però, n'ha tret un parell de pressupostos i ha propulsat la senyora Sánchez cap al vol refulgent de l'estrella fugaç.
