Els grans derrotats dels premis

A les competicions esportives es dóna sovint el fet paradoxal que el classificat en segon lloc està més trist que el tercer, perquè les medalles de bronze provoquen eufòria i les de plata, decepció. El subcampió, que ha tocat la glòria amb la punta dels dits, se'n torna a casa amb l'amarguesa de la derrota, i el tercer, en canvi, obté un premi menor gràcies a una victòria. Les emocions són més complexes quan no hi ha enfrontaments a cara o creu, sinó que tothom competeix en una mateixa classificació. Però les coses estan ben clares: guanya qui té els millors registres i qui els té pitjors queda l'últim.

Tot això ve tomb dels premis Goya del cine espanyol. Un titular repetit l'endemà dels lliuraments era que Almodóvar havia estat el gran derrotat. Aquest clixé que és del tot impropi, perquè equipara la feina dels creadors a competicions esportives que es mesuren per gols, per dècimes de segon, per punts o per decisions d'un jurat que afina fins a les mil·lèsimes. Ja sé que vaig contra corrent, que avui tot es redueix a rànquings, a llistes jerarquitzades i als dictàmens d'uns quants mandarins de cada ram, però no em puc estar de recordar que qualsevol mena de creació –plàstica, musical, literària, cinematogràfica, etc.-– és incompatible amb criteris quantificadors i susceptible de valoracions oposades. La cotització d'un artista és un fet mercantil, no un mèrit o una manca de mèrit artístic. Com deia Machado, todo necio confunde valor y precio.

No parlo, doncs, d'Almodóvar, sinó de la lleugeresa amb què es converteix en derrotat qui ni tan sols es presenta a un certamen. Ara vénen els Oscar i tornarem a sentir el mateix: la gran derrotada és... Els premis són una formidable plataforma publicitària, però els veredictes no s'han de prendre com a dogmes de fe. No ens enganyem, guanyadors i suposats perdedors poden invertir els papers amb tanta facilitat com frivolitat.