Odis encastats
Fa pocs dies parlava amb uns alcaldes de les Terres de Lleida i m'esmentaven que de vegades tenen la sensació de percebre odi en alguns dels seus adversaris. També fa un temps en Vidal Vidal, en un excel·lent article al diari Segre, es preguntava ¿Per què ens odien? davant els crits de “Puta Catalunya” proferits per exaltats seguidors madridistes; un senador gallec insta –de forma educada, això sí–, que res de llengües de tots els ciutadans de l'Estat al Senat perquè creu que en castellà ja n'hi ha prou, i, per reblar el clau, la dirigent del PP a Catalunya ataca Òmnium Cultural per expressar la voluntat –amagada, això sí– de persecució contra la llengua i la cultura catalanes. Entitat nascuda sota la dictadura, exemple a seguir.
En conjunt de tot això citat hi ha un tema comú, el pensament totalitari espanyol, que covat de forma secular de tant en tant apareix com l'ou de la serp. Espanya no ha arribat encara avui a la modernitat, això és, llibertat, convivència i respecte a la pluralitat. L'aposta per una economia moderna i la correcta gestió dels afers públics i privats. Tot és fruit d'un Estat basat en la imposició, en la no lliure participació de tots, tots sense excepcions, de poder lliurement disposar del propi destí. Un problema que arrenca de la conformació de l'Estat des del 1714. Fet, d'altra banda, que ja van descriure historiadors com ara Pierre Vilar i Jaume Vicens Vives, i pensadors com ara Joan Fuster i tota la sèrie de gent que d'aleshores ençà ha intentat i maldat per fer evolucionar el conjunt de tots els ciutadans per la via de la cultura i la llibertat.
El franquisme va ser l'extrema dreta d'aquest pensament reclòs en la por i la violència, per això els valors del nacionalisme excloent espanyol els trobem a dreta i esquerra. Espanya, del PP al PSOE, d'UPD (dirigida per una ex-PSOE) a IU, no s'atreveix a enfrontar-se a si mateixa, i aleshores s'inventa enemics. Té por de la llibertat, la pròpia i l'aliena. No hi ha diferències entre les mentides i la manca de compliments aprovats en la màxima institució de govern de l'Estat, el Parlament espanyol, entre els diversos governants, des del llunyà segle XVIII fins al present. El problema no és el governant, el problema és el model. Espanya és un país forjat a partir de la violència i només per la força actua i respon. El odis atàvics perduts en llunyanes disputes, els provinents de la Guerra Civil, del franquisme, de la Transició o els ara covats per la conjuntura política no són normals. És una patent espanyola que a l'Europa occidental, culta, industrial, mesurada i de comptes clars –si no, la Justícia actua– és desconeguda. És un virus espanyol encastat en la intolerància i la incultura. Per això pot haver-hi els esperpents d'en Camps a València, Zapatero prometent en fals, Millet jugant al bacarà amb diners públics i gaudint de llibertat, un ennoblit Urdangarin o la dirigent del PP exercint de víctima quan és còmplice agressora d'un genocidi vergonyant.
L'any 1948 es va definir en la Convenció de les Nacions Unides el terme genocidi, on, a més a més de condemnar l'assassinat en massa, hom deia que calia entendre com a tal “qualsevol acte deliberat comès amb intenció de destruir la llengua, religió o cultura d'un grup nacional, racial o religiós amb motiu del seu origen”. El capteniment de Pujol o Maragall són exemplars. L'aura d'haver estat presidents de Catalunya els acompanya en els seus actes i paraules, les seves opinions quotidianes sovint no tenen pèrdua. De l'honestedat d'un Maragall que no ha amagat que va ser traït i enganyat pels homes del PSOE a Catalunya a un Pujol permanentment lúcid. La cirereta del pastisset va ser en la presentació de Pujol de les seves Memòries, en dir que el camí que existeix entre el PP de Vidal-Quadras a Camacho “va de l'orgull a la vanitat”. De la intolerància a la ignorància. El virus espanyol de nou.
