Toca vaga?

Llegenda o veritat (o mig mig de cada), s'explicava anys enrere una de tantes històries de guerra. De la segona mundial concretament. Dos aviadors anglesos, abatuts sobre la França ocupada, havien aconseguit fer-se escàpols fins a territori espanyol. On van ser-hi empresonats. Indignats, perquè si Espanya era una potència neutral (?), perquè si la Convenció de Ginebra, perquè si naps que si cols, van decidir fer vaga de fam. Aviat van desistir-ne però. L'autosacrifici és només operatiu quan pot contrariar l'adversari, mal sigui només creant-li mala consciència. Si aquest és però prou primitiu per només alegrar-se'n (més ranxo per a nosaltres!, deurien pensar els escarcellers franquistes), millor deixar córrer una tal mesura de pressió.

Han sonat i sonen aquests últims dies tambors de vaga. Un mitjà legítim, sovint dolorosament necessari, perquè els treballadors reivindiquin llurs drets. (O perquè, en el cas de certs col·lectius comparativament privilegiats, puguin collar encara més els patrons amb milers d'usuaris desassistits i emprenyats). Una de les moltes manifestacions d'allò que abans se'n deia lluita de classes. Viva en tant que, d'aquestes, prou que encara n'hi ha.

Ara: una cosa tota altra és una vaga entre gent que, en lloc d'estar prestant ja uns serveis, es troben per un temps en la favorabilíssima situació de només rebre'n (per retornar-los després, és clar). A què treu cap una vaga a la Universitat si no és a gresca, vacança i renou? Protestar contra les retallades (com si només la màxima institució docent en fos víctima!) fent vaga de classes és automutilar-se i engreixar primaris antiintel·lectualistes. Cal respectar el dret a fer-ne de qui ho vulgui. Però també el de qui ho aprofiti per treballar si més no altrament: amb docència i discència potser no del temari regular, però sí d'allò que també sigui transmissió de coneixement.