En estat de setge
Aquest país té un gros problema amb les seves minories vociferants. La ciutat amfitriona d'un congrés tan important com el Mobile World Congress ha d'aparèixer amb gran gala i amb les negociacions fetes; no pot ser que fins al dia abans estiguem amb l'ai al cor perquè hi ha convocada una vaga de metro i autobusos. I no pot ser tampoc que, en un any en què la desocupació no farà més que augmentar, hostes que hi deixaran diners i oportunitats de negoci siguin escridassats per subjectes que no semblen tenir res millor a fer i que consideren la indignació un ofici digne de rebre subvencions.
A Barcelona qualsevol dia un grapat de manifestants pot tallar vies de circulació i fer perdre els nervis i hores de feina a gent més considerable tant en quantitat com en qualitat, o es pot acampar en una plaça pública durant dies o setmanes sense altra preocupació que les condicions meteorològiques, o instal·lar-se en un edifici, habitable o no, en la confiança que l'autoritat posarà la presumpció que hi ha un contracte en regla per damunt de l'evidència. I mals auguris sobre l'humor d'alguns estudiants que ni estudien ni deixen estudiar poden forçar l'anul·lació d'un acte tan contrarevolucionari com la presentació d'un llibre de memòries del president Pujol. Davant d'aquest panorama, que, a causa de la despenalització dels petits delictes, inclou el perill crònic de ser assaltat, algú espera encara que ens toqui la rifa d'un Eurovegas?
El bon català tendeix sempre a confondre el gra amb la palla, i si li presenten una vindicació que sobre el paper sembla raonable, se sent impulsat a tolerar qualsevol ximpleria; però la discussió sobre els pretextos vociferats per aquestes minoritàries forces d'ocupació és banal. Hi ha arguments per tot, però la intel·ligència, més un bon ús de la memòria històrica, hauria de servir per veure quan ens volen enredar. És cert que les condicions laborals dels anys deu i vint eren penoses, però el lerrouxisme que denuncia el català com a llengua de la burgesia i incita a cremar convents va ser una desgràcia. És cert que la incipient democràcia dels anys trenta estava amenaçada, però el bandolerisme dels faistes era un remei pitjor que la malaltia. Avui dia també joves bàrbars i falsos profetes ens voldran portar pel pedregar, però si encara ens resta una espurna de sentit comú, recordarem que és l'imperi de la llei que salva els pobles, no la llei de la selva.
