Pa per bombes

Corea del Nord ha anunciat que atura tots els seus experiments nuclears a canvi d'un programa d'ajut alimentari a la seua població. Deixarà de provar els míssils, d'enriquir urani i se suposa que d'investigar, encara que això serà molt més complicat de comprovar.

Ho diré de pressa: em sembla una idea excel·lent. Durant dècades, en plena guerra freda, tots érem conscients que qualsevol nit el planeta es podia acabar si algú iniciava de sobte una guerra nuclear. I de fet en vam estar més a prop del que la gent pensa. El 26 de setembre de 1983 els Estats Units i la Unió Soviètica van estar a punt d'intercanviar una pluja de míssils que només la sang freda d'un tinent coronel rus, Stanislav Petrov, va evitar quan les ordres d'atac ja estaven pràcticament donades.

Per sort aquella nit l'Armageddon va passar de llarg i avui sembla com si el perill nuclear haguera escampat, cosa que no és ben bé certa. Seguim amb els pèls de punta de forma molt més discreta, això sí. Però és aquesta por la que fa que trobe tan interessant el bescanvi nord-coreà. Bescanvi que fóra bo que s'escampara pels altres països que tenen la bomba: per mi cadascun d'ells podria fins i tot triar a canvi de què ho deixa.

El problema principal, però, seria fer la llista. Sabem segur que tenen bombes atòmiques els Estats Units, Rússia, França, la Gran Bretanya, la Xina, l'Índia i el Pakistan. Sabem que en van tenir però ja no en tenen el Canadà i Sud-àfrica. I ells no ho reconeixen, però tots assumim que també en té Israel. A partir d'ací, però, entrem en un terreny gris: Corea del Nord? l'Iran? Aràbia Saudita?

La llista encara es complica més per la facilitat que hi ha per convertir instal·lacions o investigacions civils en militars i viceversa. Així, els experts pensen que països com Austràlia, Egipte, Suècia, Alemanya o Espanya podrien fabricar una bomba atòmica fàcil si s'ho proposaren.

Amb aquesta proliferació sobre la taula, doncs, el fet que un país faça marxa enrere
no es pot considerar sinó com un bon senyal.
Excel·lent.