Opinió

La crisi i les responsabilitats compartides

Les responsabilitats polítiques, tanmateix, no són menors que les responsabilitats morals. Fenomen curiós, tant dreta com esquerra, tant classes altes, baixes o mitjanes, han colgat tot principi moral sota de tones de corrupció.

Una de les fal­ses veri­tats més difo­ses dar­re­ra­ment és la idea que “hem” vis­cut per damunt de les nos­tres pos­si­bi­li­tats. Aquesta pri­mera per­sona del plu­ral és més que dis­cu­ti­ble. A diferència de les nos­tres elits polítiques i econòmiques, la majo­ria de per­so­nes de la majo­ria d'entorns han tin­gut un cap­te­ni­ment finan­cer raci­o­nal. Si hi ha hagut un endeu­ta­ment supe­rior en la dar­rera dècada, aquest ha estat per tres cau­ses prin­ci­pals: l'enal­ti­ment del crèdit, tant des de la pressió mediàtica com des del col·labo­ra­ci­o­nisme gover­na­men­tal amb el món finan­cer; el desig de man­te­nir el poder adqui­si­tiu en període de dava­llada sala­rial (men­tre l'eco­no­mia crei­xia); i, la més ver­go­nyant, la bom­bo­lla immo­biliària, que obli­gava a hipo­te­car-se dura­ment per exer­cir el dret cons­ti­tu­ci­o­nal a l'habi­tatge, pro­mo­guda i pro­vo­cada per aquells que real­ment van viure per damunt les pos­si­bi­li­tats de tot­hom, i que han fet que la resta paguem la seva fac­tura.

Ara bé, la fal­se­dat de les excu­ses per jus­ti­fi­car aquest cop d'estat finan­cer no sig­ni­fica que tots i cadas­cun de nosal­tres, des de diver­sos àmbits, haguem estat del tot inno­cents. Cada sec­tor té la seva part de culpa. La classe política apa­reix al cap­da­vant del rànquing. La seva obsessió per des­mo­bi­lit­zar la ciu­ta­da­nia des de la Tran­sició ençà ha tin­gut com a resul­tat que s'han eli­mi­nat els talla­focs de la soci­e­tat civil. No és cap secret que els ajun­ta­ments sovint van com­prar l'opo­sició veïnal per espe­cu­lar o pri­va­tit­zar, o que el govern incità la gent a enri­quir-se sense adver­tir el dany col·late­ral de la desi­gual­tat extrema i la indi­ferència res­pecte als des­a­fa­vo­rits.

És clar, les agru­pa­ci­ons polítiques dels ini­cis de la democràcia han esde­vin­gut cos­to­ses i sofis­ti­ca­des maquinàries de poder que, a par­tir de la seva dependència finan­cera, han aca­bat esde­ve­nint tite­lles dels ban­quers. Els sin­di­cats majo­ri­ta­ris sovint van par­ti­ci­par indi­rec­ta­ment de la festa, tot sig­nant pac­tes inde­fen­sa­bles (com ara fons de pen­si­ons espe­cu­la­tius, mode­ració sala­rial en temps de bonança, opo­sició retòrica i col·labo­ra­ci­o­nisme pràctic amb la bom­bo­lla) i con­tri­buint a la pas­si­vi­tat dels assa­la­ri­ats. Final­ment, les uni­ver­si­tats, bona part de la intel·lec­tu­a­li­tat o els mit­jans de comu­ni­cació en mans pri­va­des aca­ba­ren into­xi­cats pels diners que repar­tia un sec­tor finan­cer que, si bé només ha venut fum, ha con­ver­tit en cen­dres el tei­xit pro­duc­tiu.

Les res­pon­sa­bi­li­tats polítiques, tan­ma­teix, no són menors que les res­pon­sa­bi­li­tats morals. Feno­men curiós, tant dreta com esquerra, tant clas­ses altes, bai­xes o mit­ja­nes, han col­gat tot prin­cipi moral sota de tones de cor­rupció. Les esquer­res, com bé asse­nya­lava Tony Judt, en aca­tar acrítica­ment les regles del joc del capi­ta­lisme, abdi­ca­ren de la dimensió ètica de la política i el prin­cipi fona­men­tal que sense igual­tat no és pos­si­ble la lli­ber­tat. Les dre­tes renun­ci­a­ren al pòsit de cris­ti­a­nisme social (sobta, amb poques excep­ci­ons, el silenci de la cúpula eclesiàstica davant la cor­rupció i cobdícia gene­ra­lit­zada). I cada grup social s'ha com­por­tat de manera irres­pon­sa­ble. Les clas­ses altes, prin­ci­pals bene­ficiàries del procés, s'han des­lliu­rat dels pocs escrúpols que els que­da­ven. En bona part, han prac­ti­cat un exhi­bi­ci­o­nisme frívol, s'han enri­quit encara més tot inclo­ent dosis de fin­gida filan­tro­pia. Enti­tats finan­ce­res que diària­ment des­no­nen cen­te­nars de famílies encara tenen la barra de dir que l'obra social de les cai­xes ajuda les per­so­nes sense llar! A la seva pro­ver­bial hipo­cre­sia, s'ha sumat la indi­ferència més abso­luta envers els per­de­dors d'aquest procés. Diríem que les elits cata­la­nes i espa­nyo­les expe­ri­men­ten una mena de síndrome de Maria Anto­ni­eta. “Si no tenen pa, que men­gin bri­oix; si hi ha atur, que faci­li­tin l'aco­mi­a­da­ment; si una de cada cinc per­so­nes no té feina, que els altres tre­ba­llin més hores i es jubi­lin més tard”, afir­men. No en són cons­ci­ents, de les peri­llo­ses con­seqüències de la seva retòrica i acci­ons fins al punt que, com la reina fran­cesa, sem­blen haver per­dut el cap, o el poden per­dre.

Per la seva banda, les clas­ses mit­ja­nes han estat mese­lles, egois­tes i incon­sis­tents. Han empès els polítics a abai­xar els impos­tos. Han pri­o­rit­zat l'indi­vi­du­a­lisme per damunt el sen­tit cívic i col·lec­tiu. Han pre­fe­rit el con­sum al benes­tar. S'han lamen­tat de l'erosió dels drets labo­rals men­tre s'apro­fi­ta­ven de l'explo­tació dels immi­grants. Han estat col·labo­ra­dors de la bom­bo­lla. Han vol­gut blin­dar-se res­pecte als més des­a­fa­vo­rits mit­jançant pro­ces­sos de segre­gació urbana o edu­ca­tiva. I ara, en veure peri­llar els seus interes­sos, llur indolència els impe­deix reac­ci­o­nar. Final­ment, les clas­ses bai­xes s'han com­por­tat de manera estúpida i incons­ci­ent. En comp­tes d'apro­fi­tar els recur­sos edu­ca­tius posats a la seva dis­po­sició, han renun­ciat temerària­ment a gau­dir d'una bona cul­tura i for­mació, i s'han dei­xat seduir per un con­su­misme buit i com­pul­siu, men­tre han adop­tat un indi­vi­du­a­lisme super­fi­cial i han renun­ciat al sen­tit soli­dari que els havia carac­te­rit­zat no fa gaire. En ter­mes metafòrics, han pre­fe­rit tune­jar-se el cotxe a com­pren­dre el món i trans­for­mar-lo.

Tot ple­gat ens ha por­tat a una soci­e­tat imma­dura i moral­ment inha­bi­li­tada, incapaç de cons­truir una alter­na­tiva mínima­ment cohe­rent i d'opo­sar resistència a una ter­ri­ble agressió con­tra la nos­tra manera de viure, en un punt en què tot­hom espera que la pro­vidència trans­formi el pano­rama, men­tre que, aban­do­nat el cos­tum de la soli­da­ri­tat, (apa­rent­ment) hem per­dut l'esma de fer front a la situ­ació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.