El somni de Hoover
Prenem per normal ser vigilats permanentment per institucions públiques i privades, especialitzades en l'art i la tècnica del control a través de la informació
Mentre s'estrenava el film de Clint Eastwood J. Edgard, el biopic sobre el primer director de l'FBI, el senyor Julian Assange, fundador de Wikileaks, va tenir la pensada d'esbombar cinc milions de cables sobre les activitats de la companyia d'espionatge Stratfor (Strategic Forecast), l'anomenada CIA a l'ombra, creada per George Fridman. Al lector d'un diari local com aquest, li pot semblar tot plegat un afer llunyà, un més dels embolics dels senyors de l'imperi americà. Ni FBI ni CIA són companyies amb qui fem negocis, ni coneixem ningú que hi treballi. D'acord, però a primera hora de la tarda, quan vaig anar a veure el darrer film del gran Eastwood, la sala estava prou plena, i era un dia qualsevol. Sí, el somni de J. Edgar Hoover interessa.
és veritat que ni la CIA ni el FBI ens vigilen (aquí), però ja no som tan innocents per ignorar que els ulls i les orelles dels vigilants han envaït els nostres barris i carrers (Google Maps, per exemple), els telèfons de casa (totes les telefòniques i empreses de sondeigs), les IP o registres dels ordinadors, els nostres domicilis fiscals, els hàbits musicals, els Ipads i mòbils, etcètera. Prenem per normal ser vigilats permanentment per institucions públiques i privades, especialitzades en l'art i la tècnica del control a través de la informació.
El recent congrés mundial del mòbil a Barcelona, amb més de 65.000 congressistes, és una prova eloqüent de la vinculació entre globalització de les comunicacions i concentració del control de la informació en uns pocs imperis: el pas de la telefonia convencional a la de l'smartphone representa un salt d'era en la gestió del control.
En una societat del risc, la informació hauria de servir per atenuar el risc i la incertesa. Segons els sociòlegs sistèmics, la informació ajuda a la reducció de la complexitat dels sistemes. El somni de J. Edgar Hoover, per exemple, era tenir una fitxa completa de cada individu dels Estats Units. El deliri del gran germà naixia molt abans de l'ideat per Orwell. I apareixia a l'Amèrica liberal, molt lluny del paradís estalinista que parodiava l'autor de 1984.
La dependència del poder respecte al control de la informació no ha variat gaire des del neolític. Un imperi s'alimenta del control de la informació pertinent i de la seva administració en funció de la conservació del poder. El que ha variat és la pèrdua del monopoli de la informació per part dels estats i l'emergència de contrapoders a partir de l'acumulació patrimonial d'informació rellevant. Rellevant en àmbits especialment sensibles: economia i finances, ciència i tecnologia, sector militar o industrial, comerç. Cada una de les primeres 100 multinacionals acumulen més informació rellevant que la gran majoria dels estats de l'ONU.
La qüestió, doncs, que hauria de preocupar és aquesta: la concentració d'informació en grans empreses multinacionals, es diguin Google, Telefónica, Moody's, Visa, Montsanto, Sony o Stratfor, per posar exemples ben diversos, serveix a la reducció de la complexitat de cada àmbit o sector i del món en general? O més aviat constitueixen nous i potents poders fàctics que fan més opacs els mecanismes de definició i gestió dels grans problemes del món present, com la sostenibilitat, la fam o el desarmament?
De J.E. Hoover a G. Fridman, de l'FBI a Stratfor, no sols hi ha mig segle de distància. Hi ha una cessió alarmant del poder de l'Estat sobre la informació en benefici de corporacions multinacionals que fan de la informació la base de la seva potència en els mercats i enfront dels estats i de les organitzacions internacionals sense afany de lucre. El deliri de Hoover era almenys un somni al servei de l'estat (federal) de dret. Impossible o insensat, potser. Però el de Fridman és un monstre d'una raó al servei del mercat mundial sense llei i d'un món on la informació és entesa com a base estratègica per al control.
