naps i cops
Xocant
Quan et toquen setmanes d'hospital per l'entrada d'un familiar, de primer, sobta i espanta una mica tot: els cartells contra les retallades, uns serveis d'urgències d'aire atrotinat i revellit, la llarga espera abans de disposar d'habitació... La intranquil·litat innecessària perquè un malalt es refaci. Observes amb lupa els moviments del personal sanitari –de tota mena, de tot tipus–, per apreciar que si les coses van, malgrat tot, és gràcies al bon fer de determinats professionals.
Després vénen setmanes en l'univers d'una planta de geriatria i sobrevé una sorpresa inusitada. Sabem que les condicions laborals i de vida no ajuden ni mica a poder cuidar els nostres avis. Sabem que hi ha situacions noves, extremes per al cuidador, derivades d'un procés d'envelliment més gran i més complex. Sabem també de la quantitat de circumstàncies particulars que poden dificultar acompanyar la gent gran. Tot plegat i d'altres coses que em deixo resulten comprensibles. Hi ha, però, una constatació colpidora: la quantitat d'avis sols que pateixen la despreocupació dels seus familiars directes. Avis que estan sols, reiteradament, sense cap acompanyant (familiar o cuidador) a l'hora de dinar o de sopar o de passar el metge. No parlo de situacions isolades sinó de situacions que clamen al cel.
El tracte que donem als nostres avis és un reflex lúcid –encara que sovint desapercebut– de què som com a societat. Demanem una sanitat pública de qualitat, però, davant d'aquests casos, no li demanem coses que ni nosaltres mateixos estem donant? Sols estem disposats a gaudir dels focs d'artifici i a la resta, que no ens agrada o ens fa angúnia, hi girem la cara i fem com si no hi fos? Doncs, tant si ho volem com si no, hi és.