El declivi de l'imperi (I)
Una tarda, buscant aparcament, defugint multes i zones verdes, veig de sobte una dona, dreta sobre les seves cames, jove pels temps presents, sortint d'un cotxe que no s'aguanta de vell i que ha aparcat en zona reservada per a minusvàlids. La primera idea que em ve al cap és denunciar-la; no ho faig. El que em pregunto després és si qui se salta les mínimes regles de convivència té dret a queixar-se per alguna cosa.
Això de les vagues dels estudiants, o el dret d'accedir a la universitat pagant un altre el 89 per cent de la matrícula, és tema que va en paquet semblant. Un elevat percentatge d'estudiants universitaris no paguen la matrícula. Ho fan llurs pares, i el sistema mai no ha discriminat si els pares són milionaris o no, de manera que jo, i tants altres que no en som, potser paguem la major part del que un ric s'estalvia, malgrat que potser a més no paga els seus impostos tal com els assalariats, ens agradi o no, hem de fer. D'on ve aquesta cultura de llestos a costa d'un altre? Mirem les arrels.
En acabar el batxillerat, els nostres estudiants no saben anglès. Excepte si han fet estades a l'estranger (pagades) o reforços (pagats) en horaris extraescolars, les classes d'anglès rebudes a l'escola (pública o privada, excepte que aquesta última sigui anglesa) no els donen la mínima competència en una habilitat instrumental absolutament imprescindible en sectors molt amplis del mercat laboral que hauran de conrear en els anys vinents. Perquè tenint en compte, a més, el lloc que el país ocupa en lectura, matemàtiques o ciències en el rànquing de l'OCDE i la dramàticament irrecuperable situació de la nostra economia, la major part del jovent haurà d'emigrar.
Abans molts hauran passat per la universitat. Fa pocs dies llegia un catedràtic descriure la patètica deriva que pateix aquesta a casa nostra, on la major part dels docents (i els pocs professors que n'hi queden) ja no viuen per a la investigació (ni poden ni volen), ans de la investigació: l'Espai Europeu d'Educació Superior, en barreja explosiva amb el sistema intern d'habilitació-acreditació, que passa per la publicació en les anomenades “revistes d'impacte”, amb el seus quartils, nivells dins dels quartils, etc, ha convertit la transmissió del coneixement en la menor de les preocupacions i prioritats, enmig d'un remolí de compulsives i burocràtiques necessitats de “ser” allà on s'ha de ser, per tal de ser citat com més cops millor, amb independència de què s'hagi dit i quina transcendència tingui per a la cultura o la saviesa d'un país. Elevar la graduació suposa elevar el sou, i, per què no?, també una mica l'autoestima.
Per si aquestes coordenades no fossin ja prou demolidores per a la qualitat moral i professional d'una comunitat, per a la consolidació i fonamentació del seu saber, ni els governants ni els governats semblen tenir gaire interès en què tot això canviï: com hem transformat la universitat en l'oficina d'expedició de títols, tothom hi vol ser i, per tant, els seus preus públics són de riure comparats, no amb el preu del saber, ans amb el cost que hi suposa una estructura hipertrofiada, amb les mateixes duplicitats inútils que a tota l'administració pública, on el control pressupostari ha quedat sempre doblegat davant una sagrada i malmesa autonomia universitària.
De dalt a baix, el sistema invalida qualsevol crítica a la noia que aquest matí posava el seu cotxe en el lloc d'un invàlid. És igual a quin col·legi porti els seus fills, on vagin després a la universitat. L'arrel està marcida. El declivi és massa profund. Els programes televisius que, diem, ens fan vomitar no en són la causa, ans la conseqüència, de la usurpadora de la plaça de pàrquing a un igual que no és igual. Però potser tenia pressa per arribar a la fira dels mòbils.
