Fer més amb menys

Entenc que pels que tenen un prejudici en funció dels esquemes que s'atribueixin a les ideologies, estiguin desconcertats. L'Estat espanyol ha passat en pocs mesos de tenir un govern del PSOE a un del PP, i les diferències són tan sorprenents que els dogmàtics aviat es quedaran sense discurs.

José Borrell ja es lamentava pel fet que els del Partit Popular han pres decisions que les haurien d'haver fet els socialistes. I divendres passat Alfredo Pérez Rubalcaba, no podia més que felicitar Mariano Rajoy per haver-se plantat en fixar el dèficit al 5,8% del PIB per al 2012, en lloc del 4,4% que havia pactat l'anterior govern de Zapatero de què també formava part Rubalcaba. I com que el moviment es demostra pròsper, el cap de l'oposició espanyola es troba en una feblesa programàtica sorprenent.

Malgrat el que es diu, jo no em crec que Mariano Rajoy hagi actuat pel seu compte i s'hagi llençat al buit sense la xarxa de la UE. Tenia tants arguments de pes per defensar la seva posició que no calia fer-hi cap lleig, però presentat així, en un moment de cabreig general amb les polítiques marcades per Merkel i Sarkozy, és una gran dosi d'autoestima social que estova les posicions radicals. Tinc la impressió que potser per fi es complirà aquella frase d'Alfonso Guerra, quan va dir que després dels governs socialistes, es farien tantes reformes que l'Estat espanyol no el coneixeria ni la mare que el va parir. Les iniciatives d'aquest PP van pel camí de donar-li la raó. Una altra iniciativa bona per a les empreses és la d'aquesta línia de crèdits als ajuntaments i autonomies per tal de pagar proveïdors. Per fi s'intenta posar ordre a un desordre que ha portat a la ruïna moltes empreses i autònoms. És un fet de què s'ha parlat poc, tapat per l'escassedat del crèdit bancari, però 35.000 milions de morositat és una càrrega que moltes empreses no poden suportar.

Aquest iniciativa, que afavorirà directament l'economia real, va acompanyada d'una exigència en la gestió pública, fins i tot amb responsabilitats, que evitarà en el futur més recaigudes.

El poder té una feblesa que sovint s'oblida, i és que si no l'exerceixes, l'exerceixen, i en aquests moments, a Catalunya estem en una posició de feblesa extraordinària; la debilitat que té tota persona o nació que està extremadament endeutada i necessita ajuts. És una situació que l'hem d'atribuir a dues causes principals: la pròdiga gestió de la despesa del govern del tripartit, i el dèficit fiscal. I el fet que el govern de l'Estat hagi assignat unilateralment a les comunitats autònomes un màxim de dèficit per al 2012 del 1,5% ha provocat la reacció del govern català, acusant-lo de deslleial. Divendres passat el professor Xavier Sala i Martin a La Vanguardia, va exposar clarament la perversitat de la lectura que fan des de Madrid del dèficit i de la reducció.

És una lectura i una solució que només la poden fer perquè tenen la clau de la caixa i, com diu la regla d'or: qui té l'or fa la regla. Si el gros de la despesa al govern de l'Estat és infraestructura i defensa, i a les autonomies és sanitat i educació, en aquests moments difícils, obligar a retallar més les autonomies, és forçar-les bàsicament a retallar més en sanitat i ensenyament. I dic bàsicament perquè en la burocràcia catalana encara tenim moltíssim camí per fer.

Ja fa un any que governa Mas i s'ha fet ben poc. Una prova clara del que s'ha dit sempre: la burocràcia es crea i creix, però costa molt de destruir.

En aquests moments, intentar evitar l'inevitable em sembla una temeritat. S'han de començar a creure allò que es va dir al principi i de què ja no es parla: s'ha de fer més amb menys. Vist com va el PP, tinc la impressió que si no ho fem des d'aquí ens ho faran des d'allà, i després algú potser dirà, com en José Borrell, que el PP fa coses que hauríem d'haver fet nosaltres.