Apunts
Llengua
Ja ho veuen, com d'enrotllats som en aquest país. Que hi ha tres famílies que voldrien que l'espanyol fos la llengua vehicular de l'ensenyament? Doncs apa: posem en marxa la maquinària judicial, i vinga a abocar-hi temps i recursos, que per això hi som. Si les lleis que institueixen el català a l'escola fossin de fa uns mesos, aquest debat judicial es podria entendre. Però és que les lleis lingüístiques ja fa una trentena d'anys que estan en vigor. És a dir, que els infants que van començar a aprendre en català ja tenen edat de portar els seus propis fills a l'escola on es van educar.
I què ha passat? Vostès veuen que tothom parli en català arreu? L'espanyol ha desaparegut fins a convertir-se en una llengua residual, la pobra? Oi que no? Per tant, o una de dues: o en aquest país ningú aplica la llei de normalització –com de fet passa en alguns instituts, i ningú piula– o si s'aplica no té els efectes malèfics dels quals l'acusen els que només coneixen Catalunya per allò que els expliquen veus interessades, i no precisament en la convivència que diuen defensar.
Fa una trentena d'anys, com a periodista d'educació, vaig cobrir els primers judicis contra la llei de normalització lingüística. El cas va acabar amb tots els pronunciaments judicials favorables. I ja veuen com estem ara.
No creguin que, quan aquest nou cicle de sentències i recursos finalitzi, els que atribueixen a la llei de normalització tots els mals del món es donaran per satisfets. Aprofitaran qualsevol oportunitat per tornar a portar la llengua pròpia de Catalunya als tribunals. I ja cansa.