Xantatge

Tot i que el meu psiquiatre personal m'ho va prohibir explícitament, ahir al matí em vaig dedicar a llegir com alguna premsa de Madrid tractava la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre el recurs de tres famílies per rebre l'ensenyament en espanyol.

La conclusió general és que els jutges del tribunal són uns pobres diables incapaços de resistir les intenses pressions dels polítics nacionalistes. “La justicia catalana mantea al castellano”, “El Tribunal de Cataluña pastelea con la lengua”, etcètera. No ho he traduït al nostre idioma per allò que sempre és millor llegir les coses en la llengua original i perquè així és més fàcil adonar-se que, quan es tracta de carregar contra Catalunya, en alguns mitjans tant els fa vuit com vuitanta.

Aquests són els que valoren la justícia no per ella mateixa, sinó d'acord amb la sentència. Si els dóna la raó, el tribunal és un model d'independència i professionalitat. Si no, el mateix tribunal i els mateixos jutges són uns personatges dèbils que no poden resistir el xantatge polític.

En cap moment els ha passat pel cap que els jutges estan en contacte amb la realitat catalana. I saben bé que el panorama a les escoles no és el que descriuen els columnistes de Madrid.

No creguin que aquesta conducta és episòdica. Perquè igual que carreguen contra un tribunal que els porta la contrària, demanen un canvi de les regles del joc democràtic fins que s'acomodi als seus designis. És a dir, que Catalunya sigui residual.

Després encara s'estranyen que cada dia hi hagi més independentistes.