Despertar femení i ganes de primavera

Els cirerers ja treuen brot fent cas omís dels dictats econòmics i d'unes xifres d'atur escruixidores que castiguen especialment les dones de famílies empobrides (una dada demolidora: mig milió de mestresses de casa busquen feina per poder sostenir l'economia familiar). Elles, com moltes altres dones, assumeixen encara més responsabilitats i, com els arbres fruiters, a les portes de la primavera, són un recordatori precís de la força de transformació que opera en la naturalesa. Però aquest esforç no es veu compensat socialment. Anem repetint vells patrons que van canviant de format. Només cal mirar la televisió o examinar els models de relació de parella i de comportament sexual per saber que continuem reproduint conductes molt limitadores. Esmorzes amb la notícia que l'imam de Terrassa exhorta els homes a pegar les dones, dines amb el nou anunci d'Estrella Damm, una comparació lamentable entre l'escudella materna i la de la dona actual, amb tòpics futbolístics i la birra que ho arregla tot, i sopes amb la certesa que, un dia més, milers d'espectadors donaran audiència a personatges barroers i models histriònics de relacions de parella programats per cadenes porqueria com Telecinco. Fins i tot les lletres de les cançons segueixen la mateixa tònica. Buscant una traducció del Ai se eu te pego, un tema cantat, parodiat i grapejat (i perdó pel monorim), m'he trobat amb la següent tornada: “Tú, tú, así tú me matas. Ay si te cojo, ay si te agarro” que equival a “ai, si t'enxampo” o a l'“aquí te pillo, aquí te mato”, que no deixa de ser una versió xarona del “You're mine”, “Tu ets meva” (o meu) de l'Elvis Presley. No es pot demanar que una cançó que s'enganxa com el xiclet i que ha estat corejada per mig món i les criatures que surten a l'APM tingui una lletra comparable a les de Leonard Cohen, però és interessant saber què cantes i quin missatge estàs proclamant. Ens ho podem prendre amb sentit de l'humor, com una anècdota. Tenim la pell massa fina? Sigui com sigui, la realitat és que anem perpetuant uns patrons basats en el poder i la dominació. Constantment es presenten models de conducta immadurs; exemples de dones “marcades pel destí”, models de feminitat-objecte-de-desig i viceversa (homes-objecte), missatges estereotipats... A sobre, la crisi actual accentua la dificultat de conciliar vida laboral i familiar. Conscients del problema, aquests dies milers de dones i homes protagonitzaran actes reivindicatius a tot el món (segons el web International Women Day, més d'un miler en una setmana).

Aquí el problema és compartit per tots els estrats de població, sigui autòctona o immigrada, i es pot agreujar per la precarietat econòmica que recau especialment sobre aquestes dones empobrides que tenen nens al seu càrrec. S'ha parlat molt de l'avenç femení apel·lant a les estadístiques, però les desigualtats persisteixen. Sembla que el canvi de rols, el canvi de mentalitat que esperàvem, tampoc s'està produint de la manera desitjada en una part significativa de les generacions més joves. Al seu moment, Simone Weil o Polly Young-Eisendrath parlaven de la necessitat d'un despertar femení que adopti nous patrons psicològics. Es tracta de saber-nos valorar, d'evitar imitar patrons erronis i renunciar a l'afany de controlar o de criticar per donar pas a l'autoestima i l'experiència de ser, al mateix temps que exigim respecte per part de l'home, tot això si no volem convertir-nos en víctimes del desig d'agradar i de relacions de parella que funcionen per instint de possessió i no de respecte mutu. D'una banda, ens han fet creure que només hem d'agradar, ni que sigui a cop de bisturí, amb operacions de cirurgia estètica o sobredosis de Botox, d'una altra, se'ns ha exigit tot (ser amants sexualment actives, bones mares de família i professionals competents). Ara, tal com van fer les nostres mares, àvies i besàvies al seu moment, tornem a encarar reptes difícils. Des de fa temps les dones dels països pobres o emergents que no veuen reconeguts els seus drets (distanciament de compromisos de polítiques igualitàries per part de dictadures postcomunistes com la Xina, propagació d'un islamisme radical que erosiona el respecte per la dignitat de la dona, etc., etc.) són un motor contra la pobresa. El repte no és fàcil i exigeix valentia per canviar emocions i patrons i defensar la nostra vàlua. Hi ha molts paranys on caure –els que ens prepara la societat i en alguns casos la pròpia família–. Tot i això, compartim la fecunditat amb els cirerers que broten. Al capdavall, no és això el que expressen les “ganes de primavera”?