Spanair i el “jo ja t'ho deia”

Que Spanair anava de mal borràs ho va deixar clar el portaveu del govern, Quico Homs, quan va simular la caiguda en picat d'un avió, a Palau, per justificar una injecció de capital públic a Spanair. Al final, ni aquella derrama no va servir per evitar la fallida de la companyia, condemnada davant les dificultats per ser competitiva en un entorn hostil.

La qüestió és que el govern espanyol –aquest i tots els que l'han precedit– han fet tot el que està a les seves mans per fer de Madrid una gran metròpoli i per convertir Barcelona en una ciutat provinciana i subsidiària; en tots els àmbits, si bé de manera clamorosa en el de les infraestructures.

El Prat no podia fer ombra a Barajas, nineta dels ulls de la mastodòntica Aena (un ens deficitari de totes totes) i seu d'Iberia, una de les companyies més subvencionades del món.

L'únic que va fer el nostre govern –i que té l'obligació de fer qualsevol govern amb una mínima ambició nacional– va ser arriscar i aprofitar l'ocasió per passar Spanair a mans catalanes i convertir el Prat en un aeroport intercontinental per la via dels fets consumats. De fet, aquest era l'esperit del famós acte de l'Iese del 2007, quan el més selecte de la societat catalana es va fer una foto exhibint més plomes que un gall dindi en zel per després fer mutis pel fòrum.

Ara, com era previsible, hem vist com sortien dels amagatalls els voltors prestos a devorar el cadàver i com els quintacolumnistes s'acarnissaven amb el govern clamant pel malbaratament de diners públics, actitud que retrata la seva infinita hipocresia i mesquinesa moral. Un subgènere d'aquests cínics és tota aquesta legió dels que ara entonen el “jo ja t'ho deia” i que ara ens recorden que l'operació no podia anar bé perquè, pobres de nosaltres, som uns desgraciats.

I són aquests, com si haguessin caigut del cavall, els que avui ens descobreixen que tenim tot un Estat fent la guitza. I ens alliçonen amb un seny que contraposen a la rauxa. Però és que són precisament aquests visionaris, que ara entonen el lament condescendent, els primers a ser captius d'una prudència que ens condemna a la més abjecta subalternitat.

I si tot el que ens saben dir la gent del seny –ja deia Macià que el seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies– és que el govern se la va jugar, els haurem de preguntar si serà mirant els toros des de la barrera que ens en sortirem.