Sabata i espardenya

Darrerament s'han produït diversos episodis en matèria de trens que no fan més que inflar els ja prou inflats ànims dels usuaris habituals de rodalies. Incidents que han tingut en comú alguna falla en els combois i alimenten la desconfiança dels viatgers. Quan ja sabíem de les sorpreses inescrutables que ens oferia l'amiga catenària (i vam sentir fins la sopa les millores en la infraestructura), ara sembla que ens hem d'avesar als capricis mecànics dels trens.

Infundada o no, apocalíptica o no la reflexió, fan ben poca gràcia les notícies de xocs de trens, de frens que fallen, algun descarrilament o alguns que es passen de frenada. No ha calgut lamentar ferits greus ni esperem haver-ho de fer. I encara que els operadors ferroviaris asseguren que la seguretat és immaculada, les sensacions de l'usuari que pateix les tortuositats del servei a diari no són gaire agradables. I encara menys quan els bitllets s'apugen i les dificultats per usar el tren com si fóssim un país, una metròpoli o alguna cosa mig normal, també s'acreixen. Tot això en el país que s'humiteja davant les estratosfèriques, espectrals possibilitats d'aquesta còpia europea de Las Vegas que ara ens venen. El mateix país que farà un gran premi de fórmula 1 un any sí i l'altre no per acontentar els esperits tan estesos del vol i dol.

Quines credencials d'infraestructures oferiran al Mr. Marshall a qui ara volen atreure? Ah, calla, que, potser, pel que fa el cas, no caldrà, perquè els abonats als casinos –o spas, si ho prefereixen– no es bellugaran del seu món feliç. En el país de la sabata i l'espardenya, es perpetua el qui dia passa any empeny amb una tranquil·litat i una resignació esbalaïdores.