Israel, sempre culpable

M'irrita la fòbia que tenen deter­mi­nats intel·lec­tu­als d'esquerra cap a Israel. La revo­lució soci­a­lista que va expe­ri­men­tar de manera real o el desen­vo­lu­pa­ment agrícola del desert s'han mini­mit­zat davant dels efec­tes d'unes guer­res, ober­tes o latents, on sem­pre va ser agre­dit. Cal­dria recor­dar les ame­na­ces soviètiques i la Lliga Àrab, for­mada per països dis­pars com ara el Iemen, Algèria, l'Iraq, Jordània, el Líban, Egipte, Síria, el Sudan i, fins i tot, el suport del Mar­roc, entre d'altres. Molts àrabs van per­dre les seves llars de resul­tes de les bata­lles, però també molts jueus van ser expul­sats de la seva terra natal.

Més de mig segle de con­flicte no ha acon­se­guit una pau esta­ble, i el pro­blema està enquis­tat. No hi ha volun­tat de pau i després dels des­as­tres de l'Afga­nis­tan i l'Iraq, una nova guerra entre Israel i l'Iran podria enter­bo­lir encara més el nou segle. Els radi­cals islàmics bus­ca­ran, pri­mer la des­trucció d'Israel, i després la d'Occi­dent. Per aquest motiu em sem­blen dece­be­do­res les rèpli­ques con­ti­nu­a­des que pateix Israel, sin­gu­lar­ment des de la premsa i l'escleròtica esquerra que patim, des­pis­tada durant dècades sense ado­nar-se que alguna de les seves uto­pies, en molts sen­tits, Israel ja les ha fet pos­si­ble. Per què molts àrabs –i tots els isla­mis­tes– no accep­ten la con­vivència amb Israel? No és per racisme? És única­ment per unes ter­res que es podrien repar­tir amb bona volun­tat per les dues parts?

Faig aques­tes obser­va­ci­ons moti­vat per l'arti­cle valent que Agustí Colo­mi­nes va sig­nar en defensa del sem­pre anor­reat Israel. Dijous, a Bar­ce­lona, Alain Minc recor­dava quan Fou­cault –hau­rien accep­tat la seva homo­se­xu­a­li­tat?– va dir que l'arri­bada de l'aia­tol·là Kho­meini era un cim per a la democràcia, un ideal.

Alguns il·lumi­nats encara pen­sen i bra­men aques­tes bes­ti­e­ses.