Israel, sempre culpable

M'irrita la fòbia que tenen determinats intel·lectuals d'esquerra cap a Israel. La revolució socialista que va experimentar de manera real o el desenvolupament agrícola del desert s'han minimitzat davant dels efectes d'unes guerres, obertes o latents, on sempre va ser agredit. Caldria recordar les amenaces soviètiques i la Lliga Àrab, formada per països dispars com ara el Iemen, Algèria, l'Iraq, Jordània, el Líban, Egipte, Síria, el Sudan i, fins i tot, el suport del Marroc, entre d'altres. Molts àrabs van perdre les seves llars de resultes de les batalles, però també molts jueus van ser expulsats de la seva terra natal.

Més de mig segle de conflicte no ha aconseguit una pau estable, i el problema està enquistat. No hi ha voluntat de pau i després dels desastres de l'Afganistan i l'Iraq, una nova guerra entre Israel i l'Iran podria enterbolir encara més el nou segle. Els radicals islàmics buscaran, primer la destrucció d'Israel, i després la d'Occident. Per aquest motiu em semblen decebedores les rèpliques continuades que pateix Israel, singularment des de la premsa i l'escleròtica esquerra que patim, despistada durant dècades sense adonar-se que alguna de les seves utopies, en molts sentits, Israel ja les ha fet possible. Per què molts àrabs –i tots els islamistes– no accepten la convivència amb Israel? No és per racisme? És únicament per unes terres que es podrien repartir amb bona voluntat per les dues parts?

Faig aquestes observacions motivat per l'article valent que Agustí Colomines va signar en defensa del sempre anorreat Israel. Dijous, a Barcelona, Alain Minc recordava quan Foucault –haurien acceptat la seva homosexualitat?– va dir que l'arribada de l'aiatol·là Khomeini era un cim per a la democràcia, un ideal.

Alguns il·luminats encara pensen i bramen aquestes bestieses.