Elogi de les velles TIC

Tothom canta –com si l'estiu fos permanent– l'èxit “social” de les tecnologies de la informació i la comunicació (en argot religiós batejades com a TIC), que fins i tot alguns dels seus gurus –encara– defineixen com a “noves” en ple segle XXI i es queden tan tranquils. No relacionaré tot el lèxic emprat per fer-se entendre de què estan parlant –tot en anglès o farcit d'anglicismes, of course– perquè resultaria carregós per al lector no bilingüe. Tinc una certa aprensió quan llegeixo o escolto allò tan amanit de “posar en valor” les “xarxes socials” com a element “innovador” de comunicació transversal i “mobilitzador”. Quan s'utilitza fins a la sacietat el mot social tot fa preveure el pitjor. Un exemple triat a l'atzar: “Estat social i democràtic de dret, que adopta com a forma de govern la monarquia” (Constitució, 1978). Un altre, vaja amb l'atzar: “BBVA entiende la responsabilidad social corporativa como el conjunto de aportaciones positivas voluntarias, por encima de lo que exige la ley” (bbva.com, 2012). Per acabar amb la sort la fantàstica definició per a tot tipus de publicació com a “mitjans de comunicació social” que amaga el que amaga. Enyoro el paper carbó i la possibilitat de llegir a contrallum allò teclejat fa una setmana matxucat a sobre d'allò altre acabat d'escriure pels foradets que les q i les o permetien; recordo amb afecte el tac-tac tac-tac de la primera Olivetti que em van regalar els pares quan tractava de redactar alguna cosa intel·ligible (amb això encara hi sóc) i recordo el cop volador cap a l'esquerra de la meva mà estesa sobre la palanca del carro quan finalitzava una línia i el foli s'acabava o després d'un punt i a part; oloro mentalment les fotocòpies perfumades d'aquella pel·lícula horrible que tacava els dits i que calia mantenir allunyades del sol perquè les recremava; i què puc dir dels rotlles que alimentaven el fax i que eren d'un paper fotogràfic que garantia la permanència impresa no més enllà de 24 hores; sospiro per la tele en blanc i negre que feia migdiada, reenganxava al vespre i tancava a la nit (amb la banda de l'himne espanyol, Franco i el príncep); tinc gravada la carta d'ajust de Miramar que em poso quan tinc el dia bleda i per a quan el comandament diu que no; mai no he estat consumidor dels cassets de benzinera però ara ja els reivindico (tinc guardat un boli Bic amagat per rebobinar-los si convé). Enyoro el carrilet de Sant Feliu i el tren d'Olot.