El monarca es despentina

Diu­menge vam dei­xar la família sopant. Hi ha opi­ni­ons opo­sa­des sobre les rela­ci­ons. Si fos per la sobi­rana, els néts no es rela­ci­o­na­rien amb ningú. Si són poca cosa, per això; i si galle­gen diu: “¡Dios sabe cómo se han enri­que­cido!” Tots pen­sen el mateix: Urdan­ga­rin! L'avi, tole­rant, diu: “Si tie­nen un buen yate, son de fiar.” La mai­nada s'aixeca amb un gelat a la mà. Ha arri­bat el moment. Treu uns folis, tus i fa: “Estoy pen­sando...” No ho ha fet: se li ha donat tot pen­sat. Ha tin­gut moments espe­ci­als, però. Al Foment del Tre­ball, a Bar­ce­lona, es dirigí en català a un grup impor­tant d'empre­sa­ris, poc després de morir el Cau­di­llo; va ser sonat. O el pri­mer cop que assistí al Senat, els sena­dors el salu­da­ren i el gironí Josep Rahola li digué amb veu baixa quel­com. El requerí: “¿Qué dice, sena­dor Rajola?” Aquest cridà: “Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya!” La Cam­bra restà muda. El rei pre­guntà: “¿En Gerona hay muc­hos como usted?” La nit del cop d'estat del 23-F, el “¡Tran­quilo, Jordi, tran­quilo!” que va fer al pre­si­dent Pujol per telèfon va tran­quil·lit­zar els cata­lans. Ell no jugava, però conei­xia la trama i feia anar l'aigua al seu molí.

Pro­se­gueix: “...que la acci­den­tada his­to­ria de las monarquías llega a su fin. En los via­jes, la reina y yo hemos cons­ta­tado el temor rei­nante”. Lle­geix amb emoció i con­vicció, i men­tre els néts i els fills l'escol­ten il·lumi­nats, el gen­dre, amb espe­rit, resta a les illes Hawaii, on han dit que hi ha molts nous mili­o­na­ris abal­tits. A la locu­tora, en no cul­mi­nar l'abdi­cació, li aflora una certa mala llet: “Este no suelta el trono ni con metra­lleta en mano. ¡Estoy hasta el clítoris!”, des­barra en veu baixa. “¡Cállate, coño!”, fa l'hereu. Les bar­re­ges de nivells soci­als no fun­ci­o­nen: tres bodes, tres raves! Molt pre­o­cu­pats no estan, però. Saben que ningú pensa en una solució cru­enta, com ara l'assas­si­nat de la família dels tsars a Rússia o la Revo­lució Fran­cesa, era­di­cant monar­quia, noblesa i la para­fernàlia que les rode­java, amb la deca­pi­tació a la plaça de la Bas­ti­lla, a París, de milers de fran­ce­sos.

L'evo­lució ha fet que el xoc fron­tal amb la democràcia ori­gini pre­gun­tes per a les quals les monar­quies no tenen res­posta. La Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans renega dels basats en la sang i el nai­xe­ment: no es neix vas­sall! La lli­ber­tat i el dret per­me­ten ele­gir el camí, el lliure pen­sa­ment, la paraula i l'acció. Segueix l'expo­sició: “De Occi­dente, solo hay que tener en cuenta a Europa,
y de esta, la única con atri­bu­ci­o­nes esta­ta­les, además
de las folklóricas, es la inglesa. Las de Noru­ega, Sue­cia, Bélgica, Holanda y España, sub­sis­ti­mos con un mínimo de repre­sen­ta­ti­vi­dad deco­ra­tiva esta­tal. Por lo que se refi­ere a Gre­cia, Ita­lia, Dina­marca, Aus­tria y algún otro, son solo figu­ran­tes históricos vivos.” L'ora­dor ha de fer una pausa per dei­xar pair el que acaba de dir. Apro­fita per aga­far aire i ata­car la solució. Ho veu­rem el pro­per diu­menge.