La Columna
Nova evangelització
Era d'esperar que la “nova evangelització” que postula Benet XVI trobaria resposta immediata en el si de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). És tal vegada l'oportunitat més escaient per desmentir de cop dues realitats: la cultura del Vaticà II i la cultura catalana. L'evangelització és un terme prou ambigu per confegir-se un traje a mida de les pròpies conveniències. En principi cal dir que el Nou Testament no parla d'evangelització sinó d'evangelitzar, que no expressa exactament el mateix, i d'evangeli. Evangelitzar apareix 57 vegades en el N.T., 28 de les quals corresponen a Pau. I el mot evangeli (que vol dir bona nova) hi figura 76 vegades, de les quals 60 es troben a les cartes paulines. La paraula evangelització té connotacions missioneres, això és cert, però també connotacions colonialistes. Una cosa és predicar l'evangeli i l'altra, ben diferent, imposar la creu a cops d'espasa. Encara sembla que senti Joan Pau II cridant “ningú no té dret a expulsar Jesucrist de la història”. D'acord, però per la mateixa raó ningú no té dret a imposar-lo. I d'això ens n'oblidem sovint. Ell mateix, Jesús, va renunciar a qualsevol forma d'imposició. Redimint la religió de les seves xacres, ens redimia a tots. La religió és vida, però la vida no és únicament religió. La CEE ha trobat bons escolans, en la seva peculiar campanya d'evangelització de les cultures, que d'això es tracta; concretament el bisbe de Vic i el de Solsona. Un i altre coincideixen a negar l'Església catalana com a tal. “No hi ha cap església catalana”, va declarar recentment el de Solsona. “En tot cas, el que hi ha és l'església a Catalunya” [sic]. Entesos. No sabia que n'hi hagués dues: la catalana i aquesta altra. Les arrels cristianes són patrimoni, sortosament, de la primera. Aquesta altra no sé quines arrels té. Espanyoles, dedueixo. L'església espanyola existeix per se. La nostra, de sempre, per accidens. Escolàstica pura. I definició impura de la Catalunya autonòmica, que es veu que només és anatòmica o bé anatòlica. El català, en aquest supòsit, seria una de les llengües anatòliques, com ara l'armeni i l'antic frigi. Només que una mica més moderna que la primera, i més calenta que la segona. No sé si m'explico.