L'eternitat

Tinc un amic que diu que Jesucrist va fer que el matessin per deixar de ser com els homes. Era la conclusió de constatar en directe les barbaritats que podíem cometre. Sobre la inhumanitat –en cas que humanitat es pugui considerar un terme positiu–, cada poble podria escriure unes obres completes. Si ho observem en perspectiva, la societat avançada o tecnològica no ha fet disminuir la nostra capacitat destructiva sinó que l'ha incrementat. De la pedra i la llança hem passat a les armes nuclears.

No tots els pobles tenen les mateixes ànsies expansionistes ni intenten imposar els seus criteris a la resta. Una de les coses que m'agraden del nostre país és la comoditat en la pau, cosa que no implica covardia, diguin el que diguin els radicals. D'aquí a pocs anys celebrarem que Catalunya fa gairebé un segle que no ha entrat en un conflicte de grans dimensions. Alguns amics insisteixen que és producte de la castració que va patir el país: els que no van morir, van fugir o van callar definitivament.

És una eternitat que cal no menystenir, fins fa quatre dies es lluitava als Balcans i tot el Mediterrani està esquitxat de guerres, algunes enquistades durant el darrer mig segle. L'estabilitat no té bona premsa, però és un objectiu que ens va portar a molts anys d'esplendor, trencats per un lustre de crisi depriment, que aviat amainarà fins a dissoldre's.

Pensar en el futur em dóna forces. Prenc aquestes notes en un tren de la costa. El sol cau sobre el mar i m'enlluerna quan toca les pàgines d'un llibre de Borges, que he llegit al llarg de la meva vida fins a trencar-li ens nervis del llom. De bon començament es pregunta: “Com vaig poder no sentir que l'eternitat, anhelada amb amor per tants poetes, és un artifici esplèndid que ens allibera, ni que sigui de manera fugaç, de la intolerable opressió del que és successiu?” El seu concepte d'eternitat em fa dubtar sobre si la meva impressió és simplement una vaguetat il·lusòria. El tren, però, va a bon ritme.