El Banc Mundial
Al 1944, encara no acabada la guerra, les potències aliades es reuneixen a Bretton Woods i defineixen les bases de la política financera de la postguerra. Es tractava de no repetir els errors que varen portar a la crisi financera dels anys trenta i de fixar les bases del creixement de l'economia mundial des de la destrucció generada pel conflicte. El dolar és adoptat com a moneda de referència i es mobilitzen els fons necessaris per a la reconstrucció d'Alemanya i Japó. Els EUA veuen amb encert que es necessita l'estabilitat d'aquestes economies per crear un entorn internacional menys tens. Encara no havia començat la guerra freda...
Un dels instruments d'aquest nou escenari és la creació del Banc Internacional per la Reconstrucció i el Desenvolupament, IBRD, en què la paraula reconstrucció tenia una finalitat especifica i dirigida als països derrotats. És aquest banc el que esdevé més tard el Banc Mundial.
El Banc té 187 accionistes que són les nacions membres de l'ONU, i s'estructura en tres grans departaments. L'IDA és l'Associació per al Desenvolupament Internacional, que és la branca del banc dedicada a ajudar els 79 països més pobres del món. La majoria dels fons aportats per l'IDA en programes d'ajut no tenen retorn i és el mateix banc el que hi destina part dels seus beneficis i els accionistes els que hi aporten capital per finançar la majoria dels programes, que lògicament no tenen rendibilitat. L'ICF és la Corporació Financera Internacional, la branca privada del banc, i el MIGA és l'Agència Multilateral de Garantia d'Inversions que assegura els fons aportats.
El Banc promou programes que canvien amb el temps en funció de les necessitats. En els anys de la postguerra la manca de capital privat era absoluta i per tant el banc es va desenvolupar inicialment a partir de fons públics. L'abundància de capital privat a partir dels anys noranta arriba a posar en qüestió la seva necessitat per certs sectors neoliberals, però l'encariment de les matèries primeres als dos mil i la crisi econòmica mundial del 2008 el converteixen de nou en peça clau per al desenvolupament dels països més pobres.
Els programes tenen una base financera, es tracta d'aportar fons per millorar l'economia dels països emergents, però tenen una aproximació al desenvolupament en diferents modalitats segons unes necessitats que varien. La millora de la nutrició a l'Àfrica, on s'han aportat 200 bilions de U$ i salvat 40 milions de persones de la mort per inanició, el desenvolupament xinès menys condicionat a les exportacions, el desenvolupament social i industrial de les nacions del Golf per evitar la inoperància de la població per excés de riquesa a través d'una base social i econòmica que permeti subsistir aquests països quan el petroli i el gas ja no siguin l'absoluta majoria dels seus ingressos, el programa de canvi climàtic que ha demostrat que el desenvolupament sostenible és eficient i que les energies netes són quasi tan rendibles com les tradicionals, molt més contaminants, són tots ells programes emblemàtics del Banc Mundial.
Les claus del bon funcionament del banc són els mecanismes de selecció de programes i la seva execució. El banc, en el seu pressupost anual fixa les prioritats, nutrició, salut, ciutats i habitatge, infraestructures, ajuda al desenvolupament industrial, escolarització, etcètera, i són els països els que concorren als programes que el banc selecciona amb criteris objectius. En general les prioritats estan més lligades al curt que al llarg termini i per això manquen programes d'estructuració, planificació i reconstrucció de llarg abast perquè sempre el que és més greu té la major urgència. La dimensió del banc per la magnitud dels problemes que aborda és mínima; el major inconvenient del Banc Mundial és la seva dimensió, del tot insuficient.
Es promouen també programes per a l'orientació del creixement als països mitjans com Brasil, Xina, Índia, Mèxic i Turquia, on els problemes ja no estan en la subsistència sinó en la planificació, prioritzant determinants sectors en detriment d'altres. És una nova funció en què el banc s'ha hagut de reinventar per poder contribuir activament a un creixement productiu amb retorn que fa que el rendiment de les primeres inversions puguin finançar les posteriors.
Avui el Banc Mundial encara està controlat pels països desenvolupats, però la tendència és arribar a un equilibri en què el seu govern, però no lògicament el seu finançament, estigui equilibrat entre països desenvolupats i en desenvolupament perquè es tracta que els uns ajudin els altres.
El Banc ha de promoure polítiques d'estímul i d'incentivació que responguin a un pla estratègic definit global i per zones geogràfiques. Una qüestió clau és si una vegada seleccionats els programes la seva execució, ha de ser local o auditada des del banc. La segona alternativa és essencial si es vol mantenir un nivell d'eficàcia d'estàndards occidentals i reduir el nivell de corrupció sovint habitual en els països en els quals s'actua.
De fet, el Banc Mundial és, després de la Unió Europea, l'organisme internacional més eficaç per a la redistribució de la riquesa, però cal posar en context les seves dimensions relatives: el pressupost anual total del Banc Mundial, 60.000 M€, és tot just quatre vegades l'ajut anual rebut només per Espanya de la UE en els últims quinze anys, 15.000 M€. Sense negar les virtuts del Banc Mundial i l'esforç que per la cohesió social i l'equilibri internacional entre països rics i pobres ha fet, és una realitat incontrovertible que la UE no té parangó a la història de la humanitat pel que fa a la solidaritat internacional.
Las vendes directes als programes del Banc Mundial i l'increment indirecte de l'activitat econòmica que generen són un mercat del qual es beneficien sobretot el països desenvolupats. No és aquesta iniciativa només una de filantropia, sinó també un negoci a llarg termini per als països rics que la financen. És una veritat antiga i comprovada: ajudar els altres és tan beneficiós per a l'ajudat com per al mecenes.
