El Collell com a paradigma
amb passió i fins amb indissimulable plaer la galta d'un imberbe?
Dos elements heterogenis m'han conduït a una mateixa evocació: la d'una adolescència en un indret sinistre autodefinit, sense cap pudor, com a espai d'educació. Em refereixo al llavors anomenat Seminario-Colegio Santa María del Collell. I és que el mateix dia he tingut ocasió de fer, primer, un dinar retrospectiu a Banyoles en un conegut restaurant d'un bon amic de nom homònim al del Collell i també antic penitent d'aquest centre (d'on, per cert, aquest amic sovint s'escapolia camps a través quan se li aplicava, del riquíssim catàleg aflictiu existent, algun càstig que ultrapassava el seu llindar de resiliència) i, després, de llegir les memòries de Rafael Nadal –a qui felicito pel prestigiós premi literari obtingut–, de les quals es pot desprendre que, si bé la felicitat anunciada al llibre no va referida precisament a aquest col·legi, del qual també ell fou alumne, sí que sembla que el record que l'escriptor serva del Collell transpira una certa benevolència que judico admirable, en la mesura que hom admira allò que està fora del seu abast.
El que dic no cerca, òbviament, el lliurament al lector de cap remembrança atàvica que, per personal, poc interès tindria per a ell. Sí que busca, en canvi, exposar un modus operandi d'aquest centre, que crec paradigmàtic d'una, diguem-ne, educació, impartida en condicions de severitat extrema (tan extrema que en molts rodals gironins l'admonició paterna de “si no fas bondat, et portaré al Collell” solia revertir les pulsions més díscoles).
Cal dir també que, segons m'han contat, hi ha hagut al Collell distintes etapes amb successius i notabilíssims relaxaments del primigeni rigor màxim, cosa que ajuda a entendre, a aquells que, com jo, pertanyen a l'etapa del ferro roent, tant la benevolència esmentada com l'existència d'una nostàlgica associació d'antics alumnes.
Però, tornant a aquesta etapa de l'hivern més cru, cal deixar constància del següent:
a) Senyal d'identitat del col·legi era una jerarquització, elitisme i classisme que ho amarava tot. La sola existència dels criats (en temps ubèrrims en eufemismes els deien fàmuls, en llatí) en constituïa la millor mostra. Eren nois que, com que no podien pagar el seu ensenyament, estudiaven fent de “fàmuls” dels capellans i dels alumnes “rics”. El seu uniforme era d'un marró pujat, cosa que els atorgava un calculat aspecte cendrós. S'aixecaven abans que els alumnes “de pagament” per repassar les seves habitacions i, si calia, treure'n els orinals amb merda; servien al menjador i rentaven els plats, amb el temps just per, sense “recreo”, empalmar amb la primera hora de classe.
b) Els capellans que tenien cura de la disciplina ocupaven el cap de les llargues taules del refectori. Compartien, doncs, taula, però no menjar, atès que, contrastant amb la sovint execrable ingesta oferta a l'alumnat, els servien davant tothom productes força més plausibles. La jerarquització culinària no s'esgotava en el clergat: abastava també alguns alumnes, als quals es complementava el sopar, també davant tothom, amb bistecs (els de casa bona) o truites (s'ha de suposar que els d'inferior nivell econòmic).
c) Si el menjar estava estratificat, l'estructura carcerària del centre sí que imposava paritat en el dormir: igualtat d'horari i iguals condicions d'internament en les cel·les individuals on eren tancats els alumnes. El soroll del pany quan el capellà girava la clau generava una inquietant sensació d'aïllament i d'inseguretat davant la nit i la virtualitat metafòrica de la foscor, també imposada. Sí, notable i neguitejant poder simbòlic el del simultani tancament de porta i llum, és a dir, d'espai i temps.
d) El record de la violència moral i física (amb algunes brutals pallisses d'obligada observació ad exemplum) en centres com aquest –el Collell brillava amb llum pròpia, però hi havia algun altre planeta i molts satèl·lits– convé que resti enterrat, però no sota cap panteó amb garlandes. Algunes preguntes (en tinc moltes ja escrites per a la seva oportuna difusió però ara d'impossible síntesi en un article) cal formular-les recurrentment. N'ofereixo, de moment, dues, que, en puritat, en són només una. ¿ Per què la mateixa mà que al matí aixecava la sagrada hòstia amb esguard de reverència a la tarda colpejava amb passió i fins amb indissimulable plaer la galta d'un imberbe? ¿Per què el fenomen era protagonitzat per alguns sacerdots que havien estat educats, ells si, en el tracte sempre digne d'un seminari, com el de Girona, regit per una figura tan honorable com la del Dr. Estela?. Misteris de la fe, suposo.
