Goigs de Sant Prim

La frase amb què es clou el llibre avui aquí glossat (La batalla de l'ou. De quan passàvem gana (1936-1939), de Joan de Déu Domènech), a còpia de sentenciosa, resulta d'un no volgut cinisme, d'una lucidesa a contracor resignada: “Res com una guerra per aprendre a ser realista.” I sí, prou que és cert. Passa, però, que tampoc no sols de realitat és que viu l'home. I vet aquí com, per magres que les hi hagi ballades, i havent ja transcorregut la guerra (i fins i tot encara durant el seu curs!), tendeix el comú de la gent a oblidar primer i a sublimar després: en forma de cants, d'èpica sobredimensionada, d'exaltació ideològica.

Convenen majorment, per això mateix, llibres com aquest, just acabat de publicar per Pòrtic. Per dotar de peus clavats en terra caps massa oblidadissos o emboirats. Ja que, si no la part més heroica ni decisiva, sí que la fam patida durant aquells anys per gran nombre de la població va ser la part més insidiosa, desesperant i corsecadora del conflicte bèl·lic.

La singular aportació de Domènech, documentada en obres memorialístiques i en testimoniatges personals, ben travada en el seu conjunt i amenament exposada, és així la visió altra, mal sigui de la retrospecció estant, d'aquella de coetàniament transmesa, i posteriorment perviscuda, de la Catalunya esbombada al ritme d'El més petit de tots. O per dir-ho aristotèlicament: amb aquest seu report de les penúries alimentàries de la Catalunya de l'època, l'autor complementa des del particular, i a còpia de fets esdevinguts, tot allò que d'universal, i d'acord amb fets esdevenibles, trobàvem ja magistralment relatat en alguns passatges de La plaça del Diamant.

Sí, quina lliçó d'història la de fer-nos parar esment en què cosa va ser haver d'entonar els Goigs de Sant Prim!