Cinquantenari

Superada la pri­mera mei­tat de la centúria pas­sada va ser quan a la Costa Brava, i a Llo­ret de Mar de manera espe­cial, hi va haver l'esclat del boom turístic. En poques dècades, la vila de Marina va asso­lir els dos-cents esta­bli­ments hote­lers. Igual succeí amb els bars i res­tau­rants. Amb el pas del temps, alguns han que­dat pel camí o una mica des­di­bui­xats, però d'altres seguei­xen a la pales­tra amb bon pres­tigi i en pri­mer pla. N'hi ha que han cele­brat els res­pec­tius cin­quan­te­na­ris amb fes­tes diver­ses i, fins i tot, excep­ci­o­nal­ment, amb la publi­cació d'algun lli­bre. És el cas de l'hotel Santa Marta i del res­tau­rant El Trull. Dis­sabte pas­sat ha estat l'hotel Rido­mar qui ha reu­nit els amics per fer-los viure una vet­llada memo­ra­ble. Més enllà d'un selecte sopar, la família Brugué Gar­riga va voler donar a l'efemèride un to neta­ment nos­tre. L'Orques­tra de Cam­bra de l'Empordà, sota la direcció de Car­les Coll i amb la soprano Mont­ser­rat Cris­tau de solista, va ofe­rir prèvia­ment a la con­currència –un cen­te­nar de per­so­nes– una emo­tiva actu­ació titu­lada Cata­lu­nya en con­cert a base de peces de Ser­rat, Morera, Ama­deu Vives, Pep Ven­tura, Vila­de­sau, Pau Casals, Vicenç Bou, Martínez Valls, Manuel Saderra, Domènec Moner, Joa­quim Soms i d'autors de la Nova Cançó, tot magnífica­ment pre­sen­tat i lli­gat pel rap­sode Sal­va­dor Roca. Jun­ta­ment amb les auto­ri­tats locals gen­til­ment invi­ta­des, va pre­si­dir una part de la festa el con­se­ller Felip Puig, que va pon­de­rar l'esforç de l'empresa pri­vada –i en aquest cas fami­liar– per haver asso­lit l'asse­nya­lada fita a través d'un procés de remo­de­lació de l'esta­bli­ment que l'ha por­tada a reno­var en dues oca­si­ons l'hotel per tal de gua­nyar cate­go­ria. Va ser una jor­nada intensa, que es va tra­duir en elo­gis i obse­quis inter­can­vi­ats entre els pro­pi­e­ta­ris i els assis­tents. Una nit màgica, esplèndida, en la qual la gent es va tro­bar bé i tot­hom va estar a gran altura. Pot­ser només hi va sobrar el comen­tari foteta d'un afi­ci­o­nat a fer auques, que en lliu­rar-ne una de seva, va voler cari­ca­tu­rit­zar les inter­ven­ci­ons prèvies. Però, de fet, la pati­nada del per­so­natge –que ja for­mava part d'un gru­pet més amic de xer­rar que d'escol­tar la música– el que va fer va ser posar més de mani­fest l'encert dels altres, començant pels amos de l'esta­bli­ment, que van estar real­ment insu­pe­ra­bles. Actes així, i més en un moment de crisi, donen pres­tigi al nos­tre poble, encara que puguin que­dar en un rela­tiu ano­ni­mat. Almenys, doncs, que cons­tin.