Indefensos i pagant el beure
Tot el que fa falta perquè les forces del mal triomfin en el món és que la bona gent no facin res. Aquesta frase, molt coneguda i falsament atribuïda a Edmund Burke, hauria de presidir les nostres llars, com abans hi teníem el Sant Sopar. No és que hàgim perdut la capacitat d'identificar-lo, sinó que ens hem dotat d'un sistema de garanties que impedeix que puguem fer alguna cosa per apartar-lo de les nostres vides. Veiem els malfactors actuant en total llibertat i ens afanyem a posar-nos les manilles nosaltres mateixos per facilitar-los la feina. Que hàgim inventat el neologisme multireincident sense que ens caigui la cara de vergonya, i que juristes i polítics en parlin any rere any sense afrontar mai una reforma profunda del Codi Penal, diu molt del futur que li espera a aquesta societat. Un reincident és un que ha comès diverses vegades un delicte; un multireincident deu ser algú que no fa res més.
La revisió de l'anomenat cas Tous, més enllà de la possible necessitat de corregir algun galimaties processal, està enviant al món un missatge nefast, de pura desarticulació social, per si no havia quedat prou clar la primera vegada. Aquí, el de lladre sense escrúpols és un ofici respectat; si algú pretén defensar la seva propietat, serà perseguit per la justícia; si algú pren mal a la casa que pretenia saquejar, rebrà una indemnització com no se n'ha vist mai cap en un accident laboral. I a risc d'agreujar el tradicional victimisme català, n'hi ha per pensar que és possible que si en lloc del gendre d'uns joiers l'acusat fos el capatàs d'un cortijo de l'Andalusia profunda, hauria sortit una mica més ben parat del procés i tot s'hauria arreglat amb menys soroll. Perquè, certament, en qüestió de relativitzar els problemes i fer veure que no passen, els catalans s'enduen la palma.
Ens dediquem a multiplicar les abstraccions, i a esperar que tinguin un efecte màgic sobre la realitat. Quan es parla del panorama de delictes i faltes, tots els irresponsables del país fugen per la tangent amb invocacions al civisme, però això té el mateix efecte que les rogatives de pluja sobre els fenòmens meteorològics. El diccionari de l'Enciclopèdia defineix civisme com a “zel pels interessos i per les institucions de la pàtria”; els qui n'han de tenir, per tant, no són els malfactors sinó tots plegats per recuperar una organització social en què no tinguin llicència per desolar la terra.
