Primer els bons
En principi tothom hi està d'acord, primer que passin els més preparats, els més treballadors, els més cultes, aquells que han de regir la societat en la seva més àmplia varietat, molt més en aquest temps de crisi tan forta i dura per a tanta gent. Han de dirigir els més aptes la política, l'economia, la sanitat, l'educació i la cultura en general. Ara bé, apareixen les crítiques a la meritocràcia i aleshores s'acaben imposant uns plantejaments suposadament igualitaris. I d'aquí s'arriba a la mediocritat. Es reclama que tots siguem iguals en drets –fet que no discuteix ningú des d'un plantejament democràtic–, però no des de l'excel·lència i el rigor, sinó d'un sostre baix, des de la vulgaritat, del no-esforç. D'una forma més profunda, lúcida, brillant i aguda va començar a parlar d'aquests temes en Gregorio Luri a les VI Jornades de Filosofia de Lleida a l'IEI (Institut d'Estudis Ilerdencs). Un filòsof d'obra prolífica, doctor reconegut, que s'enorgulleix de ser mestre de Magisteri, prestigiat com un dels principals especialistes analistes del món de la pedagogia actual.
Les jornades tractaven de pensar sobre la política i l'economia, del món pedagògic i de l'evident fracàs escolar dels nostres nens i adolescents, una tercera part del total; res van deixar d'analitzar amb la valentia i la crítica que molts altres haurien de fer. Començant pels pares, seguint per les institucions i, en menor grau per la ingent feina que han de fer, l'escola i els instituts. La dada que només un 5% dels alumnes arriben a l'excel·lència va d'acord amb saber que el nostre nivell de resultats només és millor en tot Europa que Malta i Turquia.
A Catalunya de vegades hi ha temor d'encarar de forma crítica l'educació i formació dels nens i joves, sovint apareix una reacció populista que de forma caòtica és incapaç d'acceptar que la idea i el desig d'igualtat sovint és només l'ennobliment de la vulgaritat. L'axioma del discurs que la democràcia i tot el democràtic és vàlid per a la cultura democràtica, no és correcte. Darrere hi pot haver una mena d'un nou humanisme democràtic basat en la mediocritat.
D'altra banda hi ha un perill, si potenciem la innegable lluita per la igualtat sense un compromís de treball, dels mèrits que cadascú hi aporta, castiguem els nens o nois i noies que sí que es comprometen en la seva educació o formació. Darrere els adolescents i nens sempre apareixen els pares o el nucli familiar o d'afecte que té cura d'ells. Un repte que sembla hi hauria d'haver més gent disposada a reflexionar-hi. En un món de contínua informació, on els nens i joves tenen més habilitat per moure-s'hi, cal estar al seu costat. I és d'aquí on vénen les mancances.
L'altre dia en aquestes presentacions de preinscripció pel curs vinent pels instituts, el director d'un d'aquest centres deia que la feina principal estava al cantó dels pares, que el professorat és el complement de la seva formació i educació, per aquest ordre, però que en cap cas poden els progenitors o responsables cansar-se o dimitir d'educar, de conduir els nois i noies i adolescents. Ells acompanyen i completen la feina dels pares o tutors, però no poden substituir-los.
Unes jornades de filosofia en un temptador cap de setmana primaveral a Lleida ja deia molt del compromís dels congressistes. Es posava de manifest que el mèrit és important, que cal valorar-lo, no sobrevalorar-lo, que el ser educat i en formació ha de fer el seu esforç individual per créixer, per reconèixer-se, per obviar una igualtat basada en una manca d'ambició creadora i personal. Massa sovint es parla d'una igualtat posada com a objectiu quan després als nois i joves només se'ls destaca individualismes fútils i superficials. Els mèrits individuals, la meritocràcia basada en la vàlua i l'esforç, és un acte de justícia, a mi em sembla que dels més respectables.
