el defensor del lector
Dos diaris o un
Lligar les coses sempre costa. Ho veiem en tots els aspectes de la vida. El Punt era un diari i l'Avui n'era un altre. Gràcies a la crisi general i de la premsa en particular, o per culpa de, el món de la premsa escrita s'ha revolucionat. Han desaparegut mitjans i, en el nostre cas, s'han unit dues capçaleres. Però, en realitat, continuen essent dos diaris: el de les comarques gironines i l'edició nacional. Però tampoc són dos diaris del tot, ja que un es ven només a les comarques gironines i l'altre a la resta de Catalunya. I aquí sorgeix un problema, que l'amiga periodista Soledat Balaguer em fa veure en un correu que li agraeixo. Les dues edicions no són exactament iguals; en l'edició gironina abunden les notícies de les nostres comarques i en l'edició nacional es destaquen més les de Barcelona i àrea metropolitana i les de la resta del país. Les altres seccions, diguem-ne generalistes, ens donen les mateixes informacions. Però, i aquí rau el problema, no el mateix dia. Així, la Soledat, que passa quan pot els caps de setmana a l'Empordà, a Bellcaire, es troba que en el diari del dissabte o del diumenge hi ha informacions que ja ha llegit, o al revés. En parlem amb els directors d'ambdues edicions i han estat molt contundents: les notícies s'han de donar el mateix dia i en ambdues edicions, ja que no es veu clar vendre a les comarques gironines l'edició nacional per raons econòmiques. A més, en l'edició digital es donen el dia que surten, per tant quan l'endemà, o al cap de dos dies, s'agafa l'altra edició trobes notícies repetides. En cada edició es poden donar de manera diferent les informacions, per raons de proximitat o d'importància, però sempre el mateix dia. Confiem que s'hi posi remei i que l'amiga Soledat, i molta altra gent que va amunt i avall, no es trobi amb notícies que ja sap. La Soledat és de les que els agrada el paper, vull dir llegir el diari en paper, com em passa a mi. Necessitem tocar-lo, sentir l'olor de tinta i, a vegades, fins i tot, tacar-nos les mans. Jaume Roures, president de Mediapro, ha vaticinat que als diaris de paper els queden 15 anys de vida. No vull ni pensar-hi. Si ara ho passo malament quan no hi ha diari –tres dies l'any–, no em puc imaginar no poder-lo llegir mai. És clar que d'aquí a 15 anys...
Títol poc encertat
A mi també em va cridar l'atenció. “Un mosso mata d'un tret un veí d'Olot a casa seva”. Vaig pensar que se li havia anat l'olla i s'havia carregat un veí per problemes de gelosia o de diners. No, resulta que estava en acte de servei; els havien cridat perquè un jove creava problemes i, segons diuen els Mossos, un agent va disparar en defensa pròpia quan el jove se li acostava amb un ganivet. La justícia ja hi dirà la seva quan sigui el moment i volem saber si l'actuació va ser correcta o no, però el que no podem fer és emetre judicis subjectius en un titular del diari. Ho sento per qui va fer el títol, però estic d'acord amb Baltasar Julià, que m'envia un correu indignat. Cert que objectivament no hi ha cap error en aquest títol. Tot el que diu és ben cert. Però hi ha un estil propi en els diaris al qual el lector s'ha acostumat que ens fa entendre les notícies d'una forma o altra segons com es titulin. I estic segur que la gran majoria dels lectors van pensar, com en Baltasar i jo, que es tractava d'un afer personal del mosso i no d'un acte de servei. Ara, també haig de dir a en Baltasar que no hi vegi més enllà, no hi cap predisposició contra els Mossos. I sobre això que el delinqüent sempre és tractat de manera molt suau i dolça, em sembla que hi hauria molt a discutir.
Acabo deixant constància d'un llarg escrit que m'envia Ricard Coronado de Sant Esteve de Palautordera. Fa una anàlisi del diari, que li agraeixo. Parla de fer un suplement infantil –estaria bé–, valora la informació internacional –és molt important– i diu que “hem passat de llegir firmes internacionals com Umberto Eco a uns desconeguts amb una perspectiva del món que, amb tots els respectes, sembla limitada a la ruralitat de comarques gironines”. Cert que de firmes internacionals no en tenim, però de ben segur que la gran majoria no són de les comarques gironines, sinó, com a mínim de Catalunya. Amb tot, gràcies.
