Vaga general
Demà és dia de vaga general. La setena, des que gaudim de l'ús d'aquest dret. La majoria ja hem decidit si en farem i, parlant-ne amb aquest i l'altre, tenim una idea de l'ambient que es respira, a la feina, a la família, a la porta de l'escola. En la meva prospecció particular, la impressió que en trec és la mateixa d'altres ocasions. La decisió personal sobre secundar una vaga general, tenim tendència a prendre-la des dels apriorismes ideològics i els automatismes mentals. Si ets d'esquerres, toca fer vaga. Si ets de dretes, fas d'esquirol. Si estàs emprenyat, vaga. Si estàs resignat, a treballar. Si ets ni tu ni vós, demanes festa a la feina o, casualment, aquell dia estàs malalt. Si tens un lloc segur, fas més el revolucionari. Si t'han retallat el sou, només faltaria que per postres hagués de perdre un jornal. Si entren en conflicte alguna de les premisses anteriors, facis el que facis algú et dirà que fas mal fet. Hi ha pocs catalans que avui decidiran des de l'anàlisi i el sentit pràctic. Mirant, per exemple, com van anar les sis convocatòries anteriors i per què, i en quin context, algunes van ser útils i altres no van servir de res. Hi ha prou balanç històric per extreure'n conclusions.
Què en sortirà, d'aquesta? Les reivindicacions són raonables. La reforma laboral és dura i probablement ineficient. Però la figura de la vaga general, en democràcia, està totalment domesticada, per bé i per mal. Ha passat de ser una arma a esdevenir un ritual, en què es barreja la justa indignació amb el tacticisme dels agents socials. Caldrà veure si el 29-M tindrà utilitat més enllà de desfogar la ràbia i refermar posicions irreconciliables.
